Comparación Filosofos

Metafísica Plató i Nietzsche Plató parla de dues realitats, el M.S. i el M.I. clarament separades (i parla també de la idea del Bé), mentre que Nietzsche barreja les característiques dels dos mons en un únic món (la realitat). Els dos parteixen d'un món que ofereix coneixement objectiu, que està en continu canvi i que es coneix pels sentits, però discrepen en l'existència d'un segon món (Plató crea un segon món inaccessible pels homes, on es concentren tots els coneixements, les idees; Nietzsche veu aquest segon món com una mostra de decadència i menyspreu cap a la mateixa humanitat, ja que significa que l'home mai arribarà al coneixement absolut). Nietzsche també nega la realitat enganyosa i aparent que proposa Plató, ja que per a Nietzsche és aquesta l'única veritat. Epistemologia Plató i Nietzsche Plató distingeix un dualisme (M.S i M.I.) i tot i que hi han formes de coneixement als dos mons, situa les idees al M.I.. També parla del seu cercle viciós "conèixer és recordar + anima immortal". Diu que els sentits serveixen per conèixer l'aparença ("realitat" del M.S.) Com l'ànima és immortal, el mite d'Er explica com adquirim coneixements i mitjançant estímuls del M.S. els adquirim altre cop més tard. Parla fins i tot de les idees innates. D'altre banda, Nietzsche confia en els sentits com a font de coneixement, diu que la veritat és una il·lusió (COSA QUE PLATÓ DIU QUE PODEM ARRIBAR A LES VERITATS UNIVERSALS). Nietzsche també diu que la realitat la captem com metàfores, i fa critica del llenguatge i la ciència. Descartes i Locke Coneixement empíric (o coneixement pels sentits) Descartes En la seva recerca de principis sòlides pel coneixement, Descartes comença qüestionant el coneixement sensible. Nega la seva evidencia a partir de diferents arguments (engany, somni) i ho descarta com a fonament del coneixement sòlid i permanent en filosofia i en ciències. Afirma que fins i tot quan captem la realitat externa no són el sentits els que ens permeten percebre els objectes externs, si no la raó, generalment en contra del que els sentits ens informen (argument del tros de cera). En el seu anàlisi dels contingut mentals considerarà que un tipus d'idees, les adventícies, “semblen” provenir dels nostres sentits i informar-nos d'un món extern. Però considerarà que aquestes idees no ens donen seguretat per elles mateixes i buscarà el fonament del coneixement en les idees innates ( substància, Déu, etc.) Únicament amb la demostració de l'existència de Déu recupera certa confiança en els sentits, però sempre sota la jurisdicció de la raó. Només aquells aspectes clars i distints seran considerats reals. Això implica a considerar com a no reals moltes qualitats que percebem amb els sentits, i a reduir la realitat exterior a matèria , espai i moviment. Un mon que la raó pot entendre i conèixer. Per últim, a diferència de Locke, Descartes considera que una part important del nostre coneixement no prové de l'experiència. Es tracta de les i principis innats. Alguns d'aquests continguts -idees com la de substància, Déu, figures geomètriques, principis lògics, axiomes matemàtics,etc.- constitueixen el fonament evident a partir del qual podem derivar el coneixement essencial de la realitat. Locke La experiència és la font de la que provenen tots els nostre coneixements. Rebutja qualsevol contingut innat. Totes les nostres idees, per complexes i abstractes que siguin, es deriven de la experiència. La ment, al néixer, és com un full en blanc, que s'ha de començar a omplir amb experiència. L'experiència té com a origen la sensació o la reflexió. En primer lloc el subjecte capta idees simples, que són causades o bé per poders dels cossos (sensació) o bé per l' observació de les pròpies operacions de la ment (reflexió). A partir de les idees simples, mitjançant la repetició, unió, relació i abstracció es poden generar la resta d'idees (substàncies, modes, relacions). La percepció (captació) de l'experiència és passiva, el subjecte no pot crear ni destruir les dades bàsiques de l'experiència. Això és un argument suficient per afirmar que podem estar convençuts que aquestes idees són causades realment per objectes externs a la nostra ment. No obstant, Locke no cau en un realisme ingenu, i afirma que el coneixement sensible no té el mateix grau de certesa que la intuïció o la demostració. Per tant obre la porta a un cert escepticisme sobre el coneixement de la realitat corpòria. Sabem que existeixen els cossos però no podem copsar la seva essència. Això es fa palès en l'anàlisi de les idees de substància. La ment humana tendeix a reunir conjunts d'idees simples sota la denominació de “substàncies” corpòries, però en realitat no podem saber com és aquesta substància. No podem copsar l'ésser de les coses, únicament “l' aparèixer” . El coneixement sensorial no és una còpia de la realitat externa. Tant sols hi ha un tipus de qualitat quan captem de manera objectiva: les qualitats primàries. Són la solidesa, l'extensió, la figura i el moviment. La resta de qualitats (olors, sabors, sons, etc.) són qualitats secundàries, i no existeixen el els objectes, si no únicament en la nostra ment. Paper de la raó i els sentits en el coneixement DESCARTES LOCKE La raó neix proveïda d'uns principis i idees innates La ment és una tabula rassa, no posseeix cap contingut innat. Les nostres capacitats de coneixement són innates, però no tenen cap contingut innat. La raó funciona a partir de dues operacions bàsiques: intuïció i deducció. L'enteniment uneix, relaciona i combina i separa (abstrau) les idees simples per elaborar idees complexes. La raó troba les evidències en principis al marge de l'experiència L'enteniment o raó parteix sempre dels materials de l'experiència per elaborar qualsevol idea o principi. La raó pot conèixer la realitat a partir de la intuïció i deducció (mètode cartesià) L'enteniment coneix la realitat a partir de la intuïció, la demostració (referit a idees) i el coneixement sensitiu (referit a coses). El grau de certesa de tots el coneixements que la raó pot assolir, seguint correctament els seus principis, és el mateix. Unitat de la raó, unitat metodològica El grau de certesa és diferent : és total en el cas de la intuïció i la demostració, però no en el l coneixement sensitiu. Antropologia Plató i Descartes Per a Plató, l'home està compost per l'ànima (del M.I.) i el cos (del M.S.) i per tant és una unió antinatural (Teories Soma-sema + Reencarnació de l'ànima). D'altre banda, per a Descartes l'home està compost per dues substàncies unides per la glàndula pineal. Plató i Nietzsche Nietzsche proposa el "Super home": una visió d'home vitalista en front a cultura i societat, un home que ha de ser creatiu i ha de crear els seus propis valors. Plató en canvi, parla dels homes com a resultat de la unió de cos (presó de l'ànima) i ànima (autosuficient i lliure, pertanyent del M.I.) així com de la divisió de l'ànima i les virtuts que corresponen a cada part de l'ànima i garanteixen el seu bon funcionament. Es pot parlar de la teoria del Soma-sema i de l'altre teoria que proposa Plató de la reencarnació de l'ànima (parlar molt per sobre), per contrarestar la creença de Nietzsche que "no hi ha divisió entre cos i ànima"i el cos és l'essència de l'esser humà. Ètica Plató i Nietzsche Nietzsche parla oposant-se des del primer moment a la concepció ètica de Plató (que més tard és també fonament de la cristiana), perquè segons Nietzsche, aquesta ètica és contraria a la naturalesa de la vida. Plató parteix de la moral de Sòcrates com a teoria base per parlar del Bé, la Justícia, la Veritat i la Felicitat. Parla sobre L'intel·lectualisme moral, les idees ètiques i les virtuts per garantir la salut de l'ànima. Nietzsche considera que els valors morals són els que afavoreixen la vida i que la satisfacció moral va lligada als plaers, i cada individu ha de crear els seus valors que només seran vàlids durant un cert temps. També contradiu a Plató en quan a reprimir els desitjos (Mite del carro alat de Plató = repressió dels desitjos), ja que Nietzsche defensa que l'individu ha de controlar els instints, i formula la moral de l'esclau (moral del esclau = domesticar o controlar els impulsos vitals i desitjos dels homes - enveja...-). Nietzsche i Mill Nietzche era vitalisme mentre que Mill era partidari del Utilitarisme. Nietzsche crítica a l'Utilitarisme com a moral de l'ultim home. L'ètica de Nietzsche es basava en el sentiment i l’instint i l'ètica de Mill era bassada en el plaer (hedonisme)Nietzsche parla de la moral dels forts i Mill d'una moral social que protegeix als dèbils o minories (compassió).Nietzsche va contra les veritats universals i pel contrari Mill parla de utilitarisme de la regla (universal). Nietzsche parla de la Voluntat de poder mentre que Mill fa referència a la Dignitat humana. Nietzsche proposa la recerca de la felicitat individual mentre que Mill busca la felicitat depenent de la societat i les accions. Mill i Plató Divergeixen en diversos punts. Per a Plató l'ètica i la política són inseparables, i no es pot concebre el bé o la felicitat dels individus al marge del bé o la justícia de la ciutat. Plató subordina els interessos de les persones i el bé individual al de la ciutat, mentre que Mill no el subordina i creu que una persona pot ser feliç sense que la ciutat sigui justa o tots feliços, però només aconseguirà la felicitat completa si tothom és feliç. La teoria política de Plató va lligada a la seva teoria de les Idees, només el que hagi conegut les Idees sap, que és el Bé, la Justícia, etc. Només el que les hagi contemplat podrà governar, ja que podrà arribar al coneixement vertader. Per Mill el concepte de bé es relatiu, ja que dependrà de si ocasiona major o menor quantitat de benestar. L'ètica de Plató com la de Mill, s'ocupa de la felicitat. Segons Mill, la felicitat és el màxim bé humà. Però, l'ètica de Plató es basa en la virtut que no és un concepte estable, sinó uns conceptes diversos que no s'exclouen (virtut com a saviesa, virtut com a purificació i virtut com harmonia), per a Mill la millor virtut rau en el fet de sacrificar-se d'alguna manera per a reportar felicitat al col·lectiu. Plató basa la virtut en el coneixement. Aquesta virtut pot ser entesa com a purificació, segons Plató, en diu que l'home virtuós és el que purifica la seva ànima de les passions i la desprèn del con perquè pugui tenir accés al món de les Idees. Encara que posteriorment Plató va admetré que la "bona" i virtuosa és una vida "mixta", en la qual s'ha de saber acceptar el plaer amb moderació. Mentre que Mill pensa que el sacrifici d'un individu pel col·lectiu ha de considerar-se la major virtut. Per a Plató la felicitat és la fi del ésser humà, sent la virtut un element molt vinculat a la felicitat. Rebutja la identificació de la felicitat amb el plaer. Enfront de l'hedonisme, diu Plató que una vida centrada en el plaer acaba per no ser plaent. En canvi, Mill pensa exactament al revés, creu que és el plaer el que ens reporta felicitat, però no un plaer individual, sinó un plaer col·lectiu; ell és un hedonista universalista. Tot i que, Plató al tenir l'ànima una dimensió concupiscible no rebutja els plaers com complement de felicitat sempre que es visquin d'una manera moderada. En canvi, Mill advoca per la cerca de plaers, sobretot els col·lectius. Política Plató i Locke Segons Plató la nostra competència per parlar sobre política i per governar depèn del nostre tipus d’ànima (i del coneixement de la idea de Bé que l’ànima pugui tenir). Només els experts poden governar. Segons Locke som competents per parlar sobre política perquè tenim drets naturals i interessos per defensar. El poble té força perquè és capaç d’autoorganitzar-se en la defensa dels seus drets i ha de governar. Segons Plató, tendim a l’Estat per naturalesa; Segons Locke, construïm l’Estat a partir d’un pacte, però podríem no haver-lo fet. En Plató hi ha una roda de règims polítics, els tipus de govern deriven dels tipus d’ànima. No es pot separar el poder del tipus d’ànima dels individus que l’exerceixen. En Locke, en canvi, l’origen del poder no depèn del tipus d’ànima, sinó del pacte o contracte en què els ciutadans constitueixen la ciutat de manera lliure i igual. Segons Plató el govern no es comparteix, ni es discuteix. El governant (filòsof-rei) és un savi que no delega, ni debat. Hi ha divisió de tres classes (homes d’or, de plata i de bronze) però el poder només correspon als magistrats i al filòsof-rei. Segons Locke, el govern ha de compartir-se entre diversos poders (el poder judicial ha de servir de contrapès al legislatiu), per evitar una situació de despotisme. Tota acumulació de poder incontrolat té efecte negatius. Plató considera que hi ha uns experts (tutors) especialment preparats per governar: els homes d’or, el filòsof-rei. Locke (com els utilitaristes) defensa una teoria inclusiva de la política. Tothom qui té interessos té dret imparcial a defensar-los. El parlament (i no un filòsof-rei) és l’única instància capacitada per governar. És el poble, i no els savis (o el Príncep) el jutge dels seus interessos. Plató creu que en la nostra ànima hi ha idees innates sobre el bé, sobre la justícia.... Locke considera que un dret natural no és mai una idea innata. Els drets naturals són disposicions que la naturalesa posa de manera pragmàtica en les relacions dels humans i amb la natura. Són ‘naturals’ en la mesura que resultaria absurd o contradictori (antinatural, en definitiva), viure en una societat que no ens donés dret a la vida, a la llibertat i a la propietat. La teoria de les idees de Plató planteja un món en què el Bé és un model pur i perfecte, que mai no canvia i que ha de ser descobert mitjançant l’ànima (capacitat interna). D’aquesta manera hi ha una vinculació òbvia entre una idea perfecta i un govern (suposadament) perfecte, el del filòsof-rei. La teoria de Locke és empirista. El coneixement depèn de les relacions pràctiques que els humans estableixen amb el món. Com que tota experiència està subjecta a canvi, un govern ha de ser liberal, és a dir, disposat a acceptar el pluralisme de les visions del món. Plató és clarament estatista. Els drets de l’Estat (de la Ciutat) passen sempre per sobre dels drets individuals. La propietat privada està clarament subordinada als interessos de la Ciutat i, de fet, s’aboleix, no existeix com a tal. Locke, finalment, defensa com a liberal que la propietat privada és un dret natural, fonamental, una forma d’expressió de la llibertat. Els drets col·lectius no poden anular els drets individuals. Plató i Mill Plató estableix una clara correlació entre l'ànima i l'estat i dependent del tipus d'ànima, l'individu serà governant, guardià, treballador. Mill no fa partició de l'anima i deixà a lliure elecció de cadascú la professió que vol fer, i no els assigna treballs segons el tipus d'ànimes, des d'aquest punt de vista, Plató és determinista i Mill no. Mill vol l'obligatorietat de l'ensenyament, mentre que Plató segons el tipus d'ànima assigna un tipus ensenyament o un altre. Mill creu que el govern ha de ser elegit per democràcia i creia en la democràcia representativa, mentre que Plató diu que el govern pertany a l'aristocràcia de la virtut, als savis (filòsofs). A més a més creu que el devenir de l'estat condueix a la seva degradació sent la forma d'estat més perfecta de govern l'aristocràcia del saber, seguida de la timocràcia, l'oligarquia, la democràcia i la tirania. Mentre que Mill pensa que la millor forma és la democràcia representativa. En part Plató i Mill coincideixen, ja que diuen que la majoria no sempre té la raó i també en la crítica als perills de la democràcia, però divergeixen en la crítica perquè Plató pensa que les masses són manipulables, i té por de les manipulacions, però Mill centra la crítica en les pressions que reben les minories. Poc abans de la seva mort, Plató va intentar fundar un estat que defugis de la temporalitat, en el qual hi hauria un estricte sistema de vigilància, i estaria regit per un consell nocturn i rígidament legislat, fins i tot els jocs dels nens. Mill està en contra d'aquest tipus d'estat per la gran intervenció que fan en la vida de les persones i el no respecte a la llibertat de no interferència d'aquestes. Mill creu que ha d'haver industria de forma legislada per evitar abusos, mentre que Plató només parla duna aristocràcia agrària, res d'indústria. L'estat platònic pretén no avançar, estar sempre igual, mentre que Mill, influït pels ideals de la Il·lustració, busca un estat en constant progrés.