Tipologies Textuals Part I Cat

1. El text narratiu
1. Que és?
  1. Narrar és relatar uns fets, siguin reals, o de ficció, amb la finalitat d’entretenir. La narració és un tipus de text que explica uns fets en un determinat ordre, que cal que sigui coherent amb la intenció del narrador.
  2. La narració literària és un text en què, a part de l'autor i el lector reals, hi ha un emissor i un receptor ficticis.
2. La narració té un desenvolupament temporal i s'estructura en les etapes següents:
  1. Introducció (plantejament d'una situació estable)
  2. Complicació (plantejament d'un conflicte)
  3. Resolució (resolució del conflicte i pas a una nova situació)
  4. Moralitat (conclusió que respon a la intenció del narrador)
  5. El temps es pot expressar a través del verb (amb els seus morfemes temporals), els adverbis i locucions adverbials de temps, preposicions+nom, oracions temporals i verbs o substantius que indiquen temps. .
3. Aspectes
  1. Aspectes externs
    1. La trama (suma d'accions desenvolupades a la narració)
    2. El tema (assumpte de què parla la narració)
    3. Els personatges (éssers que intervenen en la narració)
  2. Aspectes interns
    1. El temps, que contempla les diferències entre el temps real de la història narrada i la forma en què està expressat a la narració mitjançant tres factors: l'ordre, la duració i la freqüència;
    2. La manera, que contempla la distància amb què són presentats els fets al lector i la perspectiva amb què li són mostrats
    3. La veu, que contempla les relacions entre els fets narrats, la persona que els narra i els personatges que hi intervenen.
4. El text narratiu té un desenvolupament temporal i es construeix d'acord amb una estructura d'etapes com la següent:
  1. a. Introducció Plantejament d'una situació estable
  2. b.Complicació Plantejament d'un conflicte
  3. c. Avaluació i reacció Avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges
  4. d. Resolució Resolució del conflicte i pas a una nova situació
  5. e. Conclusió que respon a la intenció del narrador
5. 1.1 El conte literari
  1. Entenem per conte el relat breu d’un fet o d’un seguit de fets reals, llegendaris o ficticis amb l’objectiu d’entretenir, reflexionar, moralitzar o divertir L´estructura tenint en compte la concentració narrativa que li és pròpia, la narració breu es pot estructurar en tres parts:
    1. 1. Introducció. Presentació dels personatges, el temps i l’espai de l’acció. També s’hi planteja la situació inicial.
    2. 2. Desenvolupament. Desplegaments del conflicte, amb situacions ascendents i descendents, i situacions de clímax.
    3. 3. Desenllaç. Conclusió del relat. És especialment significativa en el conte literari Aquesta estructura no és fixa: es pot partir del coneixement del desenllaç –in medias res- és a dir, enmig del relat.
      1. Desenllaç obert: El narrador no dóna cap solució a la història o conflicte plantejat al relat, de manera que el lector s’ha d’imaginar un possible final. D’aquesta manera preval l’ambigüitat del missatge i s’exigeix un lector participatiu.
      2. Desenllaç tancat. L’autor resol tots els conflictes i no dóna cap opció al lector. Moltes vegades el conte i la narració breu han utilitzat un desenllaç d’aquesta mena per cloure el relat amb un final sorprenent i inesperat que produeixi un cop d’efecte inoblidable
  2. La narrativa contemporània. Narrativa de la quotidianitat
    1. El realisme metafòric representa l’absurd i el fantàstic. Amb la voluntat de trencar amb la temàtica del realisme històric, es crea una realitat literària basada en la fantasia, l’absurd, l’humor o el somni. Els problemes socials i quotidians es reflecteixen a través de situacions sorprenents, acceptades amb normalitat i que creen un efecte de contrast. El conte es converteix en metàfora de la realitat, tot jugant a la confusió entre el que és versemblant i el que no ho és.
6. 1.2 El gènere epistolar
  1. Modalitat literària basada en la correspondència entre escriptors, o artistes en general, o bé en produccions literàries escrites en forma epistolar però que no formen part d’una correspondència estricta. En aquest sentit és particularment interessant la novel•la epistolar, molt difosa durant el segle XVIII i que encara avui té adeptes.
  2. La carta és gènere literari quan deixa de ser un intercanvi entre éssers reals i es converteix en literatura. A la narració epistolar, la carta o epístola esdevé un procediment narratiu que dóna l’estructura general de l’obra. És a través de cartes que tenim notícia dels fets i dels personatges del relat, sempre d’acord amb el punt de vista de la persona que les escriu. Aquest procediment permet el desenvolupament d’un punt de vista aliè de l’autor i crea, alhora, una mena de ficció comunicativa: l’autor-narrador desapareix per deixar pas a un narrador que és l’emissor de la carta.
2. El text descriptiu
1. Descriure consisteix a explicar com són les coses i les persones, a detallar-ne les característiques, l’aspecte o les qualitats que presenten. La descripció no només és literària, sinó que la podem trobar en textos quotidians com per exemple: guies turístiques, catàlegs comercials, publicitat, etc. Estructura del text descriptiu
2. Una descripció consta de dues parts:
  1. El tema: és el motiu de la descripció i primer se’n fa una definició.
  2. L´'expansió: desenvolupa el tema amb nova informació.
3. Tipus de descripcions
  1. La descripció pot ser objectiva, si té una intenció explicativa o informativa;
  2. subjectiva, si qui descriu deixa entreveure l’opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu.
4. Recursos lingüístics
  1. El nom és el punt de partida de la descripció.
  2. . L’adjectivació, en forma de qualificatius o d’estructures equivalents, és el recurs que caracteritza allò que es descriu.
  3. L’estructura oracional més usual és l’atributiva: verbs com ser, estar o semblar permeten d’atribuir qualitats a una cosa o a una persona mentre que tenir, posseir o portar serveixen per mostrar-ne les característiques més importants. El temps verbal més utilitzat és el present o l’imperfet.
5. 2.1 La descripció científica
  1. La descripció que trobem en els textos de registres tècnics i científics es caracteritza per l'ús un vocabulari especialitzat. Aquests textos són objectius i tenen un alt grau de formalitat. Tant si són escrits com orals tenen caràcter de text preparat, no espontani. L’objectivitat s’expressa lingüísticament per l'absència de la primera i la segona persones del verb i l’ús de l'es impersonal.
  2. . Els textos de caràcter tècnic i científic poden ser:
    1. • divulgatius, adreçats a un públic ampli i amb caràcter didàctic, o poden ser
    2. • especialitzats, adreçats a un públic molt restringit, amb una funció d'intercanvi d'informació
3. El text explicatiu
1. Una exposició és l'explicació d'un tema o d'unes idees clares que es presenta d'una manera clara i que s'organitza seguint un ordre lògic. La presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és present en tots els actes comunicatius en què es transmet informació. Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d'organització i jerarquització, i explicar, és l'activitat que, partint d'una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa amb finalitat demostrativa.
2. . L'estructura clàssica d'un text expositiu és:
  1. 1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà.
  2. 2. Desenvolupament del tema
  3. 3. Conclusió: sol correspondre a una síntesi del que s'ha dit.
3. Característiques dels textos expositius
  1. • l'objectivitat en l'explicació: oracions en tercera persona;
  2. ;• hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que permeten afegir informació secundària;
  3. • el temps verbal característic és el present d'indicatiu, per la seva atemporalitat;
  4. • la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de claredat i precisió, per evitar ambigüitats;
  5. • hi ha nombroses nominalitzacions, tant d'accions com de processos o estats, ja que permeten la síntesi i l'abstracció de la informació.
  6. . • els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos
  7. • la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització´d'hiperònims i hipònims i mots de la mateixa família.
  8. • els connectors tenen un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques i els que concreten o matisen.
4. Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:
  1. • text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes d'una matèria
  2. • text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns certs coneixements del tema;
  3. • text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;
  4. • text científic pedagògic, propi de l'educació, llibres de text, etc.;
  5. • text d'investigació, del tipus tesi doctoral o similar;
  6. • text científic oficial, informes d'equips investigadors. Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.
5. Recursos:
  1. • Oracions atributives
  2. • Aposicions
  3. • Expressions per denominar vinculades a les definicions ( noms, infinitius, oracions precedides pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades)
  4. • Abundància de subordinació • Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l'organització lògica de les idees (ja que, perquè, consegüentment, tanmateix...)
4. El text periodístic
1. El registre lingüístic utilitat de forma general en els mitjans de comunicació, que es troba a mig camí entre el llenguatge més especialitzat i el més accessible al públic, rep el nom d’estàndard. A banda de l’ús d’aquesta varietat lingüística el text periodístic s’ha d’ajustar a uns condicionants ineludibles com són el temps, en els orals, i l’espai ,en els escrits. A més ha de ser entenedor i unívoc en la seva interpretació. Per això el llenguatge periodístic es basa en les màximes de precisió, claredat i economia lingüística que en garanteixen l’eficàcia.
2. El text periodístic no s’ajusta només a una tipologia textual sinó a diverses, com:
  1. Narratiu: notícia, crònica i reportatge.
  2. Conversacional: entrevista.
  3. Argumentatiu: editorial, articles d’opinió, crítiques (de cinema, teatre, música).
  4. Predictiu : horòscop, meteorologia.
3. 4.1 Els gèneres informatius
  1. 4.1.1La notícia
    1. La notícia és un tipus de text narratiu, la funció del qual és informar el lector de fets ocorreguts recentment. El llenguatge que fa servir la notícia ha de ser clar, concís, senzill i atractiu per al lector.
    2. Una notícia perquè sigui completa, ha de respondre a les indicacions qui, què, on, quan i per què. Això no vol dir que no n’hi puguin aparèixer d’altres com a qui, com, quines conseqüències, etc. Aquestes indicacions han de figurar en el primer paràgraf d'una notícia i, si n'hi ha, en el seu titular.
    3. Estructura
      1. Els elements de titulació que són aquells en què el lector fixa primerament l’atenció
        l’avanttítol (que serveix per contextualitzar la informació)
        títol (que és una sola frase, de construcció breu i senzilla on es resumeix i destaca el tret més remarcable de la informació)
        el subtítol ( que explica i complementa el títol);
        els destacats ( en una altra mida o format de lletra) per remarcar algunes idees del text.
      2. Elements en el cos de l’article
        l’entrada o lead on s’amplia la informació que conté el títol i es pretén captar l’atenció del lector a fi que continuï llegint la notícia
        titolets que faciliten la lectura, l’ordenen i divideixen els textos més extensos.
        Background
    4. Tipus de notícies
      1. • D' última hora : abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.
      2. •De prevenció : pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.
      3. . • De sumari : informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.
      4. . • Complementàries : amplien la informació principal.
      5. • Cronològiques : segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.
      6. • De continuïtat : segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.
      7. • De creació : acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.
      8. • Espacials : informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.
  2. 4.1.2 La crònica
    1. relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de temps concret. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible.
    2. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També tenen el suport gràfic de fotografies
  3. 4.1.3 El reportatge
    1. article periodístic d'extensió variable que tracta de forma exhaustiva temes que no són de plena actualitat però que desperten l'interès del públic lector
    2. El reportatge respon a dues situacions comunicatives diferents: d'una banda amplia un fet d'actualitat, narrat des de l’òptica del protagonista; de l'altra desenvolupa un tema concret que capta l’atenció del públic i que els mitjans de comunicació tracten d'investigar i ampliar.
  4. 4.1.4 L´entrevista
    1. és un diàleg extens i a fons que manté el periodista amb un personatge prestigiós o d'actualitat. L'objectiu és aconseguir el màxim d'informació sobre la persona o el tema en què ell està qualificat. Les entrevistes poden ser de dos tipus
    2. Tipus
      1. • L' entrevista de personalitat : té l'objectiu de revelar el món interior d'una persona rellevant; se centra en els aspectes més representatius del seu tarannà i de la seva obra o activitat professional. Va precedida de dades biogràfiques. Les preguntes poden anar barrejades amb dades i comentaris. No es transcriu el diàleg al peu de la lletra i el text pot reproduir les variants lingüístiques de l'entrevistat.
      2. • L' entrevista d'opinió : se centra en les manifestacions i comentaris que una persona qualificada fa sobre una matèria determinada. L'eix de l'entrevista no és tant la personalitat de l'entrevistat com el tema. Va precedida de la presentació de l'entrevistat. El text ha de ser formal i no ha de reflectir les variet
4. 4.2 Els gèneres d’opinió
  1. La funció dels gèneres d'opinió és crear un parer, favorable o desfavorable, sobre un fet recent per tal d'influir positivament en la consciència de la ciutadania.
  2. 4.2.1L'editorial
    1. reflecteix les grans orientacions del diari i fa palesa la seva ideologia;
    2. Estructura
      1. a) La introducció: anuncia el tema, el relaciona i el contrasta amb els fets de l'actualitat.
      2. b) El desenvolupament: exposa la tesi i els arguments
      3. c) La cloenda: evidencia la interpretació de l'editorialista. Hi apareixen judicis, opinions i contrastos.
  3. 4.2.2 L'article d'opinió
    1. Els articles d'opinió exposen anàlisis, crítiques i valoracions sobre fets i temes actuals d'interès general. Hi ha articles d'opinió de col·laboradors habituals del mitjà de comunicació i altres de col·laboradors més o menys esporàdics, entesos en els fets o situacions que comenten.
    2. Tipus
      1. • El comentari: és un article concís que té un espai propi en el diari o revista. El redacta un periodista habitual del mitjà i els temes són molt variats.
      2. • La columna: és un article que ocupa una o dues columnes impreses del mitjà informatiu.
      3. . • La col·laboració : és l'article d'opinió més extens. La direcció l'encomana a col·laboradors versats en alguna matèria.
      4. • L' acudit : és l'expressió d'una opinió en què l'especialista mira l'actualitat des d'un punt de vista crític i incisiu.
  4. 4.2.3 Les cartes a la direcció
    1. exposen crítiques, denúncies, comentaris, felicitacions, etc., sobre fets o qüestions d'actualitat. No han de superar les vint línies i han d'anar signades. S'hi respecta el registre lingüístic i, si s'escau, s'hi fan les esmenes ortogràfiques adients.
  5. 4.2.4 La crítica
    1. és una modalitat del gènere d'opinió que consisteix en una ressenya informativa i avaluadora d'una obra. L'encapçala una fitxa, que conté les dades més rellevants tant de l'obra com de l'autor o autora. El tipus de crítica que publiquen els mitjans informatius són: de literatura, arts plàstiques, música, espectacles i temes diversos (moda, gastronomia).
8. Resum
1. Què és resumir?
  1. Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots,
  2. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda
2. Què cal tenir en compte a l'hora de resumir?
  1. - Cal cenyir-se a la informació que hi ha en el text original (no s'ha de fer interpretacions personals sobre el contingut del text)
  2. - Hi ha d'haver totes les idees principals del text original, interpretades correctament.
  3. - Cal articular i connectar les idees amb mots de lligam (marcadors textuals, connectors) i amb la puntuació adient: el producte final ha de ser un resum, no un esquema.
  4. - Cal demostrar capacitat de síntesi; és a dir, respectar al màxim el nombre de paraules demanat per al resum.
  5. - No s'ha d'afegir al resum comentaris o indicacions del tipus: "El text/l'autor diu.../ens parla de.../conclou dient que...", ja que aquestes estructures donen lloc a un distanciament del text original.

Nächster

Tipologies Textuals Part I Cat

Beschreibung

Zusammenfassung der Ressource

ähnlicher Inhalt

	Erstellt von ThorVic vor etwa 9 Jahre