Erstellt von ramonprestaroger
vor fast 11 Jahre
|
||
Ramon Presta Aprenentatge i desenvolupament Tema 1 Desarrollo psicológico. 1.1 Què és el desenvolupament psicològic? És el procés mitjançant el qual s’aconsegueixen noves funcions psicològiques i amb interacció amb el context físic i socio-cultural. Per a dur a terme aquest procés de desenvolupament psicològic hi intervenen la dimensió corporal, la cognitiva i la socio-afectiva. Cal dir que és un fenomen qualitatiu, crític i continu, i que va lligat a l’aprenentatge. El procés de en el desenvolupament és proporcional a la capacitat d’autorregular el comportament. Hem de dir que el desenvolupament no és igual per a tothom per 3 factors: 1, Diferents escenaris per a cadascú 2, Diferències fisiològiques entre éssers humans. 3, Característiques físiques i psicològiques diferents per a cadascú. L’escola i la família són els primers escenaris socials on la persona construeix la seva identitat social. Conceptes a tenir en compte: Edat: - Cronològica: lligada a qüestions temporals, com ara 6 anys, 2 mesos, etcètera. - Psicològica: lligada a factors psicosocials. Herència: - Biològica. - Social. Factors endògens: factors intrínsecs, d’influència biològica. Factors exògens: factors extrínsecs, d’influència externa o de context. Crisi: suposa canvis importants, i superar la crisi et porta al desenvolupament. 1.1.1. Direcció del desenvolupament. Els éssers humans passem de tenir una conducta reflexa, que és automàtica i regulada per processos interns; a tenir una conducta conscient i autorregulada, que implica l’ús d’eines, la planificació i la presa de decisions per actuar. Això passa perquè els éssers humans passem de ser éssers immadurs, dèbils i dependents de l’adult; a ser persones amb un ple desenvolupament de les competències per resoldre problemes complexes, de manera estratègica i autònoma. Cal dir que és en aquest moment en el que tenim un domini del repertori d’actuació. 1.1.2. Evolució del comportament. Els éssers humans passem de l’acció directa amb els objectes, per tat és una acció reflexa, d’experimentació i egocèntrica; al desenvolupament del pensament, és a dir a la representació de la realitat, a processos cognitius complexes, la lògica, etcètera. Això fa que passem de ser dependents de les nostres emocions a poder desenvolupar les capacitats per expressar les nostres emocions i sentiments, i alhora ser capaços de controlar-los. 1.1.3. Perspectives teòriques: Teoria Psicodinàmica: Aquesta teoria comprèn el comportament d’afecció, és a dir, segons el vincle (pot ser sobreprotector, fomentar l’autonomia, ...) que tinguin el nen i el cuidador, el nen aprendrà a comportar-se d’una manera o d’una altra. Un altre aspecte a tenir en compte són les crisis. Això passa perquè el desenvolupament té 8 etapes i en cada una d’aquestes, quan arriba al seu final i en comença una de nova, es produeix un moment de crisi. Aquesta crisi quan es supera ens porta al desenvolupament. Teoria conductista (Pavlov, Skinner): Aquesta teoria tracta de que cada subjecte actua de receptor de repeticions, rutines, etcètera. Per tant, té la funció d’establir patrons de comportament. S’aprèn per observació i imitació, és útil per certs aprenentatges no formals. Cal dir que les persones que estan més motivades solen ser les que aprendran més, segons Bandura. Teoria cognitiva (Piaget): Aquesta teoria ens parla de la capacitat del nen per mantenir una relació amb els objectes, per tant, ha de tenir un domini dels símbols per tenir la capacitat de representar el món. Això farà que els nens desenvolupin intel·ligències múltiples segons els símbols que siguin capaços de processar millor. Cal remarcar que entre la infància i l’adolescència hi ha canvis qualitatius en les operacions bàsiques de comportament. Teoria contextual: Aquesta teoria defensa que la línia sociocultural preval sobre la natural, per tant, l’entorn social i cultural és rellevant per al desenvolupament de les funcions psicològiques. Un altre aspecte a destacar és el motor del canvi en el comportament, és a dir, com ens relacionem influirà al nostre desenvolupament. Afirmem que les interaccions durant la realització conjunta de les activitats d’interès social influiran sobre el nostre desenvolupament. L. Vygostky: Teoria socio-historico-cultural: Les interaccions socials són el centre del desenvolupament humà. U. Brofenbrenner: Teoria bioecològica: El desenvolupament succeeix per la interacció entre una persona en creixement i els sistemes circumdants d’influència contextual entramades (del mircrosistema al macrosistema). 1.2 Perspectiva socio-historico-cultural del desenvolupament humà (Lev Vygostky). Repassarem que, la teoria contextual defensa que la línia sociocultural preval sobre la natural, per tant, l’entorn social i cultural és rellevant per al desenvolupament de les funcions psicològiques. Un altre aspecte a destacar és el motor del canvi en el comportament, és a dir, com ens relacionem influirà al nostre desenvolupament. Afirmem que les interaccions durant la realització conjunta de les activitats d’interès social influiran sobre el nostre desenvolupament Per treballar la perspectiva contextual podem fer: - Activitats: 1, Organitzades culturalment: tenen normes. 2, Rutinàries: sistemàtiques. 3, Participació activa. - Jocs: 1, Simbòlics (de rol, pares i mares, metges...) 2, Regulats per normes (cartes, scrable, parxís...) - Activitats d’estudi: 1, Formals. 2, Instrumentals. 3, Interaccions. Teoria de l’activitat (Leontiev): Les activitats es composen d’accions, és a dir de sistemes de coordinació al servei de fins, que alhora representen passos intermitjos de cara a satisfer el motiu. Així doncs, veiem que les accions es composen d’operacions, o mitjans pels quals es duu a terme una acció sota constriccions específiques. A mode de resum veiem que l’activitat ha de tenir un motiu (hi ha d’haver una motivació extrínseca, com ara no rebre un càstig; o intrínseca, com ara l’interès propi). L’activitat es divideix en accions per aconseguir un objectiu. S’opera depenent de les condicions que s’hagin establert. Així veiem que l’activitat té un motiu, l’acció un objectiu, i les operacions tenen unes condicions. 1a Idea: Llei de la doble formació. Els processos psicològics superiors tenen una gènesi social. En el desenvolupament cultural del nen les funcions apareixen dues vegades: 1a, a nivell social: entre persones, és a dir és interpsicològica. 2a, a nivell individual: a l’interior del nen, és a dir intrapsicològica. 2a Idea: La interiorització com a vector de desenvolupamet. La interiorització es manifesta com la creació d’un pla de consciència durant la solució de problemes en activitats “autèntiques” o significatives. Per tant, estem parlant de la presa de consciència de quelcom. Per una altra banda veiem que el procés d’interiorització porta al domini progressiu d’instruments culturals i a la regulació del propi comportament mitjançant el llenguatge. Parlem de la parla interna. Aquí veurem les diferències entre l’apropiació i la interiorització. L’apropiació és fer quelcom a la pròpia manera del nen; mentre que, la interiorització fa referència a l’assimilació de coneixements o conductes. Hi ha uns ítems a l’hora d’apropiar-se coneixements o conductes: 1, Apropiació participativa. 2, Participació guiada. 3, Aprenentatge dins del context. 3a Idea: Zona de desenvolupament pròxim (ZDP). És la distinció entre el desenvolupament actual i la zona de desenvolupament final. Així doncs parlem de la distància entre el nivell de desenvolupament efectiu del nen (és tot el que pot fer un nen per si mateix) i el nivell de desenvolupament potencial (és tot el que el nen seria capaç de fer amb l’ajuda d’un adult o d’un company amb més capacitat). La ZDP es defineix quan un participant instrueix a un altre participant. A mesura que la persona menys capacitada guanya competències se li va retirant l’ajuda del company instructor. Això és semblant al que considerem la metàfora de la bastida (“andamiaje”) La metàfora de la bastida tracta del tipus d’ajuda visible, ajustada i temporal que s’ha d’anar desmuntant progressivament, a mesura que el nen menys competent va assolint les competències. Resum: El desenvolupament apareix mitjançant la participació en sistemes d’activitats socioculturals dins de les comunitats, que alhora canvien per l’acció dels subjectes que interactuen. Sabem que per entendre el desenvolupament és de crucial importància estudiar el context del subjecte en qüestió. Per tant, s’haurà de tenir en compte les diferències culturals de tots els subjectes que comparteixen un mateix context. 1.3. Escolarització. L’escolarització ha d’afavorir la instrucció rellevant per a les trajectòries de desenvolupament dels alumnes. Aquestes trajectòries de desenvolupament s’han d’adequar dins de les ZDP. Sabem que el que s’ensenya a les escoles no ho han escollit precisament les persones que estan en contacte amb els alumnes, sinó que ho han escollit uns tècnics i ho han plasmat en un currículum, que normalment sol estar molt lluny dels interessos dels alumnes. Sabem que el sistema educatiu té la funció de aconseguir uns objectius establerts. Aquests objectius tenen dues fases: 1a fase: abans de d’aprendre 2a fase: després d’aprendre. Un cop realitzades aquestes fases es fa una avaluació per veure el grau d’aprenentatge assolit. Activitats escolars: Són les activitats dissenyades, planificades y executades amb una intenció educativa. Es desenvolupen a institucions creades específicament per a la finalitat educativa, com a l’escola o les acadèmies de reforç. Una altra característica important és que aquestes activitats es duen a terme en un espai i temps concret. El contingut escolar sol ser diferit inclús pot estar descontextualitzat. Mestres i altres agents educatius: Els mestres són els encarregats d’educar els alumnes. Els mestres es caracteritzen per ser competents a l’hora d’actuar com a mediadors socials. La seva funció consisteix en crear situacions i activitats especiament pensades per promoure la adquisició de sabers i formes culturals determinades. Apart dels mestres també hi ha altres agents educatius que intervenen en el procés educatiu dels infants, però aquests tenen uns rols específics i clarament diferenciats. Hem de tenir en compte les relacions de les activitats amb altres sistemes d’ordre jeràrquic superior (institució escolar, sistema educatiu ...) i amb sistemes paral·lels (família, esplais d’oci ...). És important que els mestres tinguin igualtat d’oportunitats per desenvolupar les seves competències com a agents de canvi i lideratge a l’hora de reformar qüestions concretes de les institucions on treballen. Valors com la iniciativa i la investigació són primordials. Sistema educatiu: Té la finalitat de assumir uns objectius educatius establerts prèviament. Per tant, s’ha de tenir en compte els coneixements inicials dels alumnes i els finals, fase d’avaluació, per tal de comprovar si han assumit els coneixements establerts prèviament. El sistema educatiu té unes característiques: A, Intencionalitat de les accions educatives. B, Planificació de les accions educatives. C, Actuació sistemàtica. · L’escolarització ha d’oferir una instrucció rellevant per a les trajectories de desenvolupament dels alumnes. Aquestes instruccions s’han de situar dins de les seves zones de desenvolupament pròxim. Tema 2. Desenvolupament emocional dels infants. 1, Què són les emocions?
Nueva Página
Möchten Sie kostenlos Ihre eigenen Notizen mit GoConqr erstellen? Mehr erfahren.