Traducció literària

La traducció de treballs literaris (novel·les, contes, obres de teatre, poemes, etcètera) es considera una feina literària de ple dret. Cal destacar el cas concret de la literatura canadenca, on destaquen traductors com Sheila Fischman, Robert Dickson i Linda Gaboriau, i el Premi del Governador General que s'atorga a les millors traduccions literàries anglès-francès i francès-anglès.Altres escriptors, entre molts que s'han fet un nom com a traductors literaris, són Vasily Zhukovsky, Tadeusz Boy-Żeleński, Vladimir Nabokov, Jorge Luis Borges, Robert Stiller i Haruki Murakami.

HistòriaLa primera traducció important a occident va ser la de la Septuaginta, una col·lecció d'escriptures traduïdes al grec koiné realitzades a Alexandria entre els segles tercer i primer aC. Els jueus escampats i convertits no parlaven hebreu i necessitaven versions en grec de les seves escriptures.Durant l'edat mitjana, el llatí va ser la lingua franca del món acadèmic occidental. Al segle IX Alfred el Gran, rei de Wessex, va ser pioner del seu temps encomanant la traducció a l'Anglosaxó de la Historia ecclesiastica gentis Anglorum de Beda i de La consolació de la filosofia de Boeci. Al mateix temps l'Església Cristiana no veia amb bons ulls ni tan sols adaptacions parcials de la Bíblia oficial en Llatí, la Vulgata de Sant Jeroni dels voltants de l'any 382 dC.[6]A l'Àsia, la difusió del budisme va portar un corrent a gran escala de feines de traducció que es van mantenir durant més de mil anys. L'Imperi Tangut va ser especialment eficaç en aquesta activitat, traient molt profit de la recentment inventada xilografia.[7]Els esforços de traducció a gran escala van ser abordats pels sarraïns. Quan van conquerir el món grec, van traduir a l'àrab els seus tractats filosòfics i científics. Durant l'edat mitjana es van fer algunes traduccions al llatí d'algunes d'aquestes versions àrabs, principalment a Còrdova.[8] Aquestes traduccions al llatí del grec i de treballs pròpiament àrabs, tant d'investigació com de ciència, van ajudar desenvolupar l'escolàstica europea.Les primeres traduccions acceptables a l'anglès van ser realitzades per Geoffrey Chaucer, el primer gran poeta anglès. Chaucer va escriure els Contes de Canterbury(inacabats), on algunes de les seves parts són traduccions de parts del Decameró, obra escrita en italià per Giovanni Boccaccio. També va iniciar la traducció a l'anglès del Roman de la Rose, escrit en francès, i va traduir La consolació de la filosofia de Boeci. A més se'l considera el fundador de la tradició poètica anglesa en traduccions i adaptacions a partir de les primeres llengües literàries establertes.[8]La primera gran traducció en anglès va ser la Bíblia de Wyclif (feta al voltant del 1382), a la qual es poden apreciar la debilitat i el subdesenvolupament de la prosaanglesa de l'època. No va ser fins a finals del segle XV quan va començar l'edat d'or de la traducció de prosa a l'anglès de la mà de Thomas Malory, quan va recopilar i traduir Le Morte d'Arthur (una compilació de llegendes artúriques escrites part en anglès i part en francès). Les principals grans traduccions de l'època Tudor van ser el Nou Testament de William Tyndale (1525-1526), que va influir la Versió Autoritzada del Rei Jaume (1611), i la versió anglesa de Lord Berner de les Chronicles de Jean Froissart.[8]Al mateix temps, a Itàlia durant el Renaixement, a Florència es va obrir un nou període de la història per les traduccions amb l'arribada del savi bizantí Georgius Gemistus a la cort de Cosme de Mèdici poc abans de la caiguda de Constantinoble a mans dels Turcs l'any 1453. Marsilio Ficino va emprendre la traducció al Llatídels treballs de Plató. Aquest fet juntament amb l'edició llatina del Nou Testament escrita per Erasme, van suposar una nova actitud envers les traduccions. Per primer cop, els lectors exigien rigor, donat que les creences religioses i filosòfiques depenien de les paraules exactes emprades per Plató, Aristòtil i Jesús.[8]Malgrat tot, la literatura no-escolàstica va seguir basant-se en les traduccions. Els Plèiades francesos, els poetes del període Tudor i els traductors de l'època elisabetiana van adaptar escrits d'Horaci, Ovidi, Petrarca i escriptors en llatí modern, creant un nou corrent poètic amb els seus models. Els poetes i traductors anglesos van pretendre abastir un nou públic, sorgit del creixement de la classe mitjana i del desenvolupament de la impremta, amb escrits com els que podien haver estat escrits pels autors originals.[8]Durant l'època elisabetiana es pot observar un progrés considerable més enllà de la pura paràfrasi cap a un ideal d'equivalència Estilística, però fins al final d'aquest període, al qual no s'arriba fins a mitjans del segle XVII, no hi ha una autèntica preocupació per l'exactitud verbal.[9]Durant la segona meitat del segle XVII, el poeta John Dryden pretenia parlar per boca de Virgili en paraules que ell probablement hagués escrit si fos viu i anglès. No obstant això, es va adonar que no necessitava imitar la brevetat i subtilesa dels poetes Romans. Vers 1715 Alexander Pope va publicar, amb força èxit, la primera d'una sèrie de traduccions de la Ilíada d'Homer.[9]Al llarg del segle XVIII, l'objectiu dels traductors va ser aconseguir que les traduccions fossin senzilles de llegir. Qualsevol part que no entenguessin, o que pensessin que pogués provocar avorriment al lector, era omès. Assumien que el seu propi estil d'expressió era el millor i que els texts havien d'emmotllar-se a la traducció. No els preocupava gens fer traduccions de traduccions de terceres llengües, o de llengües que escassament coneixien, o – com en el cas de les traduccions de James Macpherson amb de Ossian- de textos que en realitat eren del mateix traductor.[9]El segle XIX va portar noves tendències d'exactitud i d'estil. Respecte a l'exactitud, segons J.M.Cohen, la política a seguir era the text, the whole text, and nothing but the text (el text, tot el text, i res més que el text), només amb l'excepció dels passatges obscens i els abundants afegits explicatius a peu de pàgina.[10] Respecte a l'estil, l'esperit victorià, aconseguit per mitjà d'una intensa recerca de metàfrasis o psedo-metàfrasis, era recordar constantment als lectors que estaven llegint clàssics estrangers. Una excepció en aquest període, en va ser l'excel·lent traducció que va fer Edward FitzGerald l'any 1859 del Rubaiat d'Omar Khayyam, a la qual aconsegueix donar un sabor oriental en bona part gràcies a l'ús de noms perses.[9]L'any 1871, Benjamin Jowett, que havia traduït Plató fent ús d'un llenguatge directe i planer, va establir un nou model. Malgrat tot, l'exemple de Jowett no va ser imitat fins ben entrat el següent segle, quan el principal criteri va passar a ser la precisió en detriment de l'estil.[9]

Poesia La poesia representa un repte especial pels traductors, donada la importància que pren l'aspecte formal a més del contingut. En un article de l'any 1959 sota el títol "Aspectes lingüístics de la traducció", el lingüista estatunidenc d'origen rus Roman Jakobson va escriure: "la poesia per definició no pot ser traduïda." L'any 1974 el poeta nord-americà James Merrill va escriure el poema "Lost in Translation", el qual en part explora aquesta idea. La qüestió va ser debatuda per Douglas Hofstadteren el seu llibre Le Ton beau de Marot, escrit l'any 1997, on argumenta que una bona traducció d'un poema requereix en la major mesura possible no solament la transmissió del seu significat literal sinó també de la seva forma i estructura (mètrica, rima, etcètera). Lletres de cançons La traducció de lletra d'una cançó amb l'objectiu de ser cantada en una altra llengua està estretament lligada amb la traducció de poesia, perquè moltes cançons s'escriuen en vers, concretament versos que rimen. Des de finals del segle XIX, els models de prosa i versos lliure s'han estat fent servir en l'art de la música, malgrat que la música popular tendeix a ser conservadora en l'ús d'estrofes amb tornades o sense). Un exemple rudimentari de traducció poètica de cançons són els himnes d'església, com els cants corals alemanys traduïts a l'anglès per Catherine Winkworth.La traducció de lletres de cançons és generalment molt més restrictiva que la traducció de poesia, ja que pràcticament no permet prescindir gens de l'estructura de versos. Es poden modificar o ometre ritmes en la traducció de lletres de cançons, però la col·locació de les síl·labes de manera que corresponguin als llocs on estan situades específicament les notes de la música original, plantegen grans reptes pels traductors. Existeix l'opció en lletres de cançons en prosa, molt menor en lletres en vers, d'afegir o treure síl·labes de diferents llocs per subdividir o combinar notes, però fins i tot amb la prosa el procés és quasi tan estricte com el de la traducció de versos, degut a la necessitat d'aproximar-se el màxim possible a la mètrica de línia melòdica original.Altres consideracions alhora d'escriure traduccions de lletres són: la repetició de paraules i frases, la col·locació de pauses i/o signes de puntuació, la sonoritat de les vocals a les notes agudes, i els ritmes de la línia vocal que poden sonar més naturals en la llengua original que en la llengua destí. La traducció d'una cançó pot acabar sent considerablement o completament diferent respecte a la versió original, donant lloc al que es coneix per contrafactum.La traducció de cançons, tant si ha de servir per ser cantada com si ha de ser llegida, es fa servir com a suport pel públic, els cantants o directors d'orquestra, quan les lletres de les cançons originals es troben escrites en una llengua que no coneixen. Les més comunes són les traduccions que podem trobar com a subtítols a les òperes, incloses en els programes dels concerts, i aquelles que inclouen els CDs d'àudio. També ens trobem cantants que sovint canten les seves cançons en llengües que no coneixen (o no dominen). En aquests casos, les traduccions són utilitzades per permetre'ls entendre els significats de les paraules que canten.

Història de la teoria John Dryden Ciceró Roger Bacon Martí Luter Herder Krasicki Les discussions al voltant de les teories i les pràctiques de traducció es remunten a l'antiguitat. La distinció que van traçar els grecs entre la metàfrasi (traducció literal) i la paràfrasi va ser adoptada pel poeta i traductor John Dryden(1631-1700), el qual representa la sàvia combinació de les dues maneres d'expressar-se a l'hora de triar, en la llengua destí, les equivalències formals o dinàmiques de les expressions emprades en la llengua original:«Quan les paraules apareixen... literalment amb gràcia, seria un perjudici vers l'autor que haguessin d'ésser modificades. Però... el que és bonic en una llengua sovint és bàrbar, i de vegades sense sentit, en una altra, per tant no seria raonable limitar al traductor a l'ús de les paraules de l'autor: és suficient si tria expressions que no alterin el sentit.[2]»Malgrat tot, Dryden va fer una advertència referent al permís d'imitació, com és el cas de la traducció per mitjà de l'adaptació: Quan un pintor copia quelcom de la vida... no té dret a alterar les seves característiques ni trets distintius...[11]Aquesta formulació genèrica del concepte central de traducció és probablement tan adequada com qualsevol que s'hagués formulat mai des que Ciceró i Horaci, a l'Antiga Roma del segle I ac, van advertir dels perills de l'ús de la traducció literal (verbum pro verbo).[11]Des de l'antiguitat fins a l'actualitat han existit diverses teories que han fet canviar profundament els mètodes de traducció. Amb l'excepció d'alguns traductors extremistes partidaris de la traducció literal durant els inicis del Cristianisme i l'Edat mitjana, i adaptacions d'alguns períodes, generalment els traductors s'han mostrat prudentment flexibles en la recerca d'equivalències, fent ús de les traduccions literal quan era possible o de les paràfrasis quan era necessari, amb l'objectiu de conservar el sentit original i d'altres valors importants (per exemple l'estil, la rima, la concordança o, a les pel·lícules, l'articulació lingüística) determinats pel context.[11]En general, els traductors han tractat de conservar el context mantenint l'ordre dels sememes i, per tant, l'ordre de les paraules. Les diferències gramaticals entre llengües analítiques (com ho són l'anglès, el francès o l'alemany) i les llengües sintètiques (com el grec, el llatí, el polonès o el rus) no representen un impediment al respecte.[11]En el cas que la llengua de destinació no disposi de terminologia per expressar el que s'expressa en la llengua origen, els traductors opten per importar-la, enriquint d'aquesta manera la llengua de destinació Gràcies, en gran mesura, a l'intercanvi de paraules i expressions entre llengües, i a la seva importació d'altres llengües, actualment hi ha pocs conceptes que no es puguin traduir a les llengües modernes europees.[11]En general, com més gran ha estat el contacte entre dues llengües, o entre dues amb una tercera, més gran és la capacitat que hi ha per fer ús de paràfrasis a l'hora de fer traduccions entre elles. Malgrat això, a causa del canvi que pateixen les paraules en evolucionar, una etimologia comuna de vegades pot ser enganyosa, si es fa servir com a guia el significat actual en una llengua o l'altra. Per exemple, no s'hauria de confondre la paraula anglesa actual, amb el seu doblet català actual.[12]El paper dels traductors com a pont entre cultures ha estat discutit com a mínim des de l'època de Terenci, romà que va adaptar les comèdies gregues, al segle II aC. El paper dels traductors no és passiu ni mecànic; per això ha estat comparat al dels artistes. El principal fonament semblar ser el concepte de creació paral·lela que es troba en els primers crítics com Ciceró. John Dryden va postular que La traducció és un tipus d'il·lustració després de la vida....[12]Si la traducció és un art, no és un art senzill. Al segle XIII, Roger Bacon va escriure que perquè la traducció fos correcta, el traductor havia de conèixer les dues llengües, així com la matèria que ha de traduir, i trobant que només uns pocs traductors ho feien, va voler abolir la traducció i els traductors conjuntament.[13]El primer europeu a assumir que només es pot traduir satisfactòriament quan es tradueix a la pròpia llengua va ser Martí Luter, traductor de la Bíblia a l'alemany. D'acord amb L.G. Kelly, des de Johann Gottfried Herder al segle XVIII, ha estat axiomàtic que només funciona vers la pròpia llengua.[14]Sintetitzar les necessitats dels traductors és un fet que ni tan sols els diccionaris o tesaurus més complets no poden garantir com a guies completament adequades per traduir. Alexander Tytler, en el seu Assaig sobre els Principis de la Traducció de l'any 1790, dóna especial importància a la idea que la lectura és una millor guia per la comprensió d'una llengua del que ho són els diccionaris. Prèviament, l'any 1783, Onufry Andrzej Kopczyński, membre de la Societat Polonesa de Llibres Escolàstics conegut com l'últim poeta Llatí,[5] ja havia fet menció a la mateixa idea afegint-hi la idea que l'audició de llenguatge parlat també ajudaria a una major comprensió de la llengua a traduir.El paper especial desenvolupat per la figura del traductor dins la societat va ser ben descrit l'any 1803, en l'assaig publicat pòstumament, per Ignacy Krascki(considerat el Jean de La Fontaine polonès), Cardenal de Polònia, poeta, llibretista, autor de la primera novel·la polonesa, i traductor del francès i del grec:«La traducció... és de fet un art admirable i molt difícil, i per tant no és una feina per ments comunes; ha de ser practicada per aquells que son capaços d'interpretar quan és més útil traduir textos d'altres que fer ús dels propis, i posar pel damunt de la pròpia gloria el servei donat al seu país.[15]»

Texts religiosos Sant Jeroni, patró dels traductors La traducció de texts religiosos ha jugat un paper important dins la història. Els monjos budistes que van traduir els sutres indis al xinès sovint es desviaven en les seves traduccions per reflectir millor les grans diferències amb la cultura xinesa, posant especial èmfasi a nocions com la pietat filial.Un famós contrasentit de la Bíblia és d'interpretació de la paraula hebrea keren, la qual té diversos significats, interpretada com a banya quan de fet es troba en un context on vol dir raig de llum. Com a resultat, durant segles els artistes han retratat Moisès amb banyes al front, com és el cas de la famosa escultura de Miquel Àngel. Alguns cristians antisemites han fet servir aquests retrats per difondre l'odi vers els jueus, assegurant que són dimonis amb banyes.Un dels primers registres a occident va ser la traducció al segle III aC de l'Antic Testament al grec. La traducció resultant es coneix com la Septuaginta, nom que fa referència als setanta traductors (setanta-dos segons algunes versions) designats per traduir la Bíblia a Alexandria. Cada traductor treballava en solitari en cel·les separades, i una llegenda diu que un cop acabades, les setanta versions eren idèntiques. La Septuagintaes va convertir en el text origen per posteriors traduccions a moltes llengües, en les que es troben el llatí, el copte, l'armeni i el georgià.Sant Jeroni, patró dels traductors, és encara avui en dia considerat un dels més grans traductors de la història degut a la seva traducció de la Bíblia al llatí. L'Església Catòlica Romana, va fer servir durant segles la seva traducció (coneguda com la Vulgata), malgrat que inicialment va generar molta controvèrsia.El període de la Reforma Protestant i el que la precedeix, va contemplar com la Bíblia era traduïda a nombroses llengües europees, un esdeveniment que va afectar enormement al cristianisme provocant la seva divisió en el catolicisme i el protestantisme degut a les fortes discrepàncies respectes a passatges i paraules crucials entre la versió catòlica i la protestant.La Bíblia de Martí Luter en alemany, la de Jakub Wujek en polonès, i la Bíblia del Rei Jaume en anglès van tenir un efecte permanent en les religions, cultures i llengües dels seus països. Traducció automàtica La traducció automàtica és el procediment pel qual un programa d'ordinador analitza un text i proporciona un text traduït sense intervenció humana. De fet, malgrat tot, la traducció automàtica implica la intervenció humana en la manera de preeditar i posteditar. Una excepció de la regla podria ser, per exemple, la traducció d'especificacions tècniques, fent ús de sistemes basats en diccionaris electrònics (que tradueixen paraula a paraula).Fins al moment, la traducció automàtica – de la qual l'objectiu més ambiciós és el processament de llenguatge natural parlat – ha obtingut un èxit relatiu.La traducció automàtica ha arribat al gran públic per mitjà d'eines disponibles a Internet com Yahoo Babel Fish, Babylon i StarDict. Aquestes eines donen lloc a una traducció aproximada – una traducció rude que, amb sort, dóna el sentit del text original.Amb una terminologia apropiada, una preparació del text original per la traducció automàtica (preedició) i amb una revisió del resultat feta per un traductor professional humà (postedició), les eines comercials de traducció automàtica poden produir resultats útils, especialment si els sistemes de traducció automàtica estan integrats amb memòries de traducció o globalization management system (en català, sistemes de gestió universals).[16]Quan ens trobem amb texts (per exemple els informes meteorològics) amb una varietat limitada de vocabulari i estructures lingüístiques simples, la traducció automàtica pot proporcionar resultats que no requereixen excessiva intervenció humana per ser útils. També l'ús de llenguatge controlat, combinat amb eines de traducció automàtica, pot generar traduccions àmpliament comprensibles.Basar-se exclusivament en traduccions automàtiques no editades representa ignorar el fet que la comunicació en llenguatge natural està embegut dins del context i que es requereix una persona per entendre el context del text original amb un grau raonable de versemblança. Per altra banda és realment cert que fins i tot les traduccions fetes únicament per persones, sense cap altra intervenció externa, són propenses a l'error.[17] Per tant, per estar segurs que una traducció automàtica serà útil a l'ésser humà i que s'ha assolit una qualitat publicable, les traduccions han de ser revisades i editades per persones.[18] CAT / TAO CAT són les sigles de Computer-Assisted Translation, en català, Traducció Assistida per Ordinador. També coneguda amb els noms de computer-aided translation(traducció amb ajuda d'ordinadors), machine-aided human translation (MAHT) (traducció humana amb ajuda de màquines) i interactive translation (traducció interactiva). És el mètode de traducció amb el que els traductors humans tradueixen un text amb l'ajut d'un programa d'ordinador. En altres paraules: La màquina dóna suport al traductor humà.La traducció assistida per ordinador pot incloure diccionaris estàndards i programari de gramàtica. El terme, això no obstant, es refereix normalment a intervals de programari especialitzat disponible pel traductor, que inclouen memòries de traducció, terminologia, concordança i programari d'alineació.Gràcies a Internet, el programari de traducció pot ajudar a entendre pàgines web en altres llengües a persones de les quals no n'és la llengua materna. Les eines de traducció de pàgines senceres són de limitada utilitat; de fet, com que ofereixen només una comprensió potencialment limitada de la idea del context de l'autor original, les pàgines traduïdes tendeixen a ser més divertides i confuses que aclaridores.Les traduccions interactives amb finestres desplegables s'estan convertint en més populars. Aquestes eines mostres diverses possibles traduccions de cada paraula o frase. Els traductors humans simplement han de triar la traducció correcta lliscant el ratolí per sobre del text a traduir. Algunes definicions es troben agrupades per pronunciació.

Referències Jump up↑ J.M. Cohen, "Translation," Encyclopedia Americana, 1986, vol. 27, p. 12. ↑ Jump up to:2,0 2,1 Christopher Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 83. Jump up↑ Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 83. Jump up↑ Aquest fenomen de la traducció apareix a la història de la Força Aèria Soviètica amb la defecció del 1976 del Tinent Viktor Belenko, i de la seva traducció al anglès del seu desig de lliurar a les autoritats occidentals un caça de combat MiG-25. Malgrat que entén les limitacions de la seva traducció, es confon la intel·ligència occidental autoritats, que llegir-ho com una amenaça en lloc d'una oferta. Malgrat que entenia les limitacions de la seva traducció, va confondre als serveis d'intel·ligència occidentals, que van interpretar-ho com una amenaça en lloc d'una oferta. John Barron, MiG Pilot: The Final Escape of Lt. Belenko. ↑ Jump up to:5,0 5,1 Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 86. Jump up↑ J.M Cohen, pp. 12-13. Jump up↑ A millennium of printing in China, Korea, and Japan (en anglès). Royal Library, 1972, p. 7. ↑ Jump up to:8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 J.M. Cohen, p. 13. ↑ Jump up to:9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 J.M. Cohen, p. 14. Jump up↑ Per exemple, la traducció de Henry Benet Mackey del Treatise on the Love of God (en català, Tractat de l'Amor de Déu) de Sant Francesc de Sales, constantment omet les analogies del Sant comparant Déu amb una mare en període de lactància, les referències a històries de la Bíblia tals com la violació de Tamar, i així successivament. ↑ Jump up to:11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 84. ↑ Jump up to:12,0 12,1 Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 85. Jump up↑ Kasparek, "The Translator's Endless Toil," pp. 85-86. Jump up↑ L.G. Kelly, cited in Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 86. Jump up↑ Citat per Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 87, d'Ignacy Krasicki, "O tłumaczeniu ksiąg" ("On Translating Books"), a Dzieła wierszem i prozą (Works in Verse and Prose), 1803, reeditat per Edward Balcerzan, ed., Pisarze polscy o sztuce przekładu, 1440–1974: Antologia (Polish Writers on the Art of Translation, 1440–1974: an Anthology), p. 79. Jump up↑ Vashee, Kirti «Statistical machine translation and translation memory: An integration made in heaven!». ClientSide News Magazine, 7, 6, 2007, pàg. 18–20. Jump up↑ Claude Piron, Le défi des langues (The Language Challenge), Paris, L'Harmattan, 1994 Jump up↑ See the annually performed NIST tests since 2001 and Bilingual Evaluation Understudy Bibliografia Balcerzan, Edward, ed., Pisarze polscy o sztuce przekładu, 1440-1974: Antologia (Polish Writers on the Art of Translation, 1440-1974: an Anthology), Poznań, Wydawnictwo Poznańskie, 1977. John Barron, MiG Pilot: The Final Escape of Lieutenant Belenko, New York, McGraw-Hill, 1980, ISBN 0-07-003850-3. Berman, Antoine (1984). "L'épreuve de l'étranger". Excerpted in English in: Venuti, Lawrence, editor (2002, 2nd edition 2004). The Translation Studies Reader. Cohen, J.M., "Translation," Encyclopedia Americana, 1986, vol. 27, pp. 12–15. Darwish, Ali (1999). "Towards a Theory of Constraints in Translation". (@turjuman Online). Galassi, Jonathan et al., "Como Conversazione: On Translation", The Paris Review, 2000, no. 155, pp. 255–312, ISSN 0031-2037. Poets and critics Seamus Heaney, Charles Tomlinson, Tim Parks and others discuss the theory and practice of translation. Kasparek, Christopher, "The Translator's Endless Toil," The Polish Review, vol. XXVIII, no. 2, 1983, pp. 83-87. Includes a discussion of European-languagecognates of the term, "translation." Kelly, L.G.. The True Interpreter: a History of Translation Theory and Practice in the West. New York, St. Martin's Press, 1979. ISBN 0-312-82057-7. Miłosz, Czesław, The History of Polish Literature, 2nd ed., Berkeley, University of California Press, 1983, ISBN 0-520-04477-0. Muegge, Uwe. Translation Contract: A Standards-Based Model Solution. AuthorHouse, 2005. ISBN 1-4184-1636-3. Parks, Tim, Translating Style: A Literary Approach to Translation—A Translation Approach to Literature, Manchester, St. Jerome, 2007, ISBN 1-905763-04-2. Piron, Claude, Le défi des langues — Du gâchis au bon sens (The Language Challenge: From Chaos to Common Sense), Paris, L'Harmattan, 1994. Rose, Marilyn Gaddis, guest editor (1980). Translation: agent of communication. (A special issue of Pacific Moana Quarterly, 5:1) Schleiermacher, Friedrich, "Über die verschiedenen Methoden des Übersetzens" (1813), reprinted as "On the Different Methods of Translating" in Lawrence Venuti, editor (2002, 2nd edition 2004), The Translation Studies Reader. Simms, Norman, editor. Nimrod's Sin: Treason and Translation in a Multilingual World, 1983. Tatarkiewicz, Władysław, A History of Six Ideas: an Essay in Aesthetics, translated from the Polish by Christopher Kasparek, The Hague, Martinus Nijhoff, 1980, ISBN 83-01-00824-5. Venuti, Lawrence. The Translator's Invisibility. Routledge, 1994. ISBN 0-415-11538-8.