UNITAT 10: LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)

1.1 EL reformisme dinàstic
• El primer govern regeneracionista (Silvela, 1899) va fracassar arran de la repressió de la protesta dels comerciants barcelonins per la pujada d’impostos, el Tancament de caixes.

• El 1901 es reprengué el torn dinàstic, i el 1902 s’entronitzà Alfons XIII, major d’edat amb 16 anys. Els nous líders dels partits dinàstics foren Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), influïts pel regeneracionisme.

10.2 Les forces d’oposició
10.2.1 Republicanisme i lerrouxisme

• El republicanisme va ser la força principal d’oposició parlamentària, però estava dividit. Alejandro Lerroux.

• Aquest propugnava la reforma del sistema mitjançant un discurs demagògic molt ben acollit per les classes populars. Reivindicava l’anticlericalisme i l’anticatalanisme (català = patró explotador). El 1908 va presentar-se a tot l’Estat encapçalant el Partido Radical. 10.2.2 Carlisme i tradicionalisme • Les diferents tendències no van reunificar-se fins a la creació de la Comunió Tradicionalista el 1931.
10.2.3 Les forces obreres: socialisme i anarquisme.

• El PSOE va créixer en militància i va aconseguir el seu primer diputat el 1910. El sindicat socialista UGT va arribar gairebé a un quart de milió d’afiliats el 1920.

• L’anarcosindicalisme es va aplegar a l’entorn de Solidaritat Obrera (1907), una federació que impulsa el 1910 el naixement del sindicat CNT (Confederació Nacional del Treball). Defensava la promoció d’una vaga general revolucionària que acabés amb l’Estat i el capitalisme.

3. CATALAINSME I REPUBLICANISME (1901/1909)
3.1 la consolidació de la Lliga Regionalista
La Lliga es va consolidar com el partit hegemònic a Catalunya. Enric Prat de la Riba va definir la nacionalitat catalana, reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposat a intervenir en la política espanyola per tal de modernitzar i descentralitzar l’Estat.
Els primers anys de la Lliga Regionalista, no van ser gens fàcils perquè el nou partit va haver de fer cara a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes.
La crisi va esclatar arran de la visita de Alfons XII a Barcelona, en què un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeïren els acords del partit de boicotejar la visita reial. La direcció del partit aprovà la seva actitud, la qual cosa va empènyer el sector mes crític a abandonar aquesta formació i a fundar-ne una de nova de caire republicà.
3.2 el catalanisme d’esquerres
es va fundar el Centre Nacionalista Republicà, es definia com a nacionalista, democràtic i republicà i al qual van afegir-se alguns militants provinents del federalisme. Va tenir una incidència electoral escassa, perquè el partit de Lerroux detenia una bona part del vot republicà, però va aconseguir un notable activisme a partir del diari

Les forces republicanes d’esquerra que van fundar la Unió Federal nacionalista Republicana (UFNR), van obtenir bons resultats a les eleccions però la posterior aliança de la UFNR amb el Partit Radical de Lerroux, Pacte de Sant Gervasi, va desagradar als electors, que van castigar ambdues forces a les eleccions.
3.3 la coalicio solidaritat catalana
El moviment solidari
El rebuig massiu de la Llei de jurisdiccions va gestar un moviment patriòtic de refermament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets de Catalunya. Solidaritat Catalana aplegava totes les forces catalanes llevat dels partits dinàstics (conservador i liberal) i dels lerrouxistes.
Els partits de Solidaritat van decidir presentar una candidatura on demanaven l’autodeterminació.
La crisi de la solidaritat
Les discrepàncies entre els diferents partits que formaven la coalició solidaria van ser l’element fonamental de la ruptura. Els factors de discòrdia van ser:

- la descentralització

- en defensa dels interessos de l’església

- Els fets de la setmana tràgica van acabar de dispersar el moviment solidari, ja que la lliga va veure amb bons ulls la repressió, i els republicans van criticar l’actuació governamental.

3.4 L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
El conflicte del Marroc
A partir del 1900 Espanya va consolidar la seva penetració al nord d’Àfrica. La conferencia d’Algesires i el posterior Tractat Hispanofrancès van establir un protectorat francoespanyol al Marroc.

Es va disposar que alguns regiments partissin des de Barcelona i això va provocar a la ciutat un moviment de protesta popular molt important.
La mobilització popular i les seves conseqüències

La mobilització contra la guerra i contra l’injust sistema de quintes es va iniciar al port de Barcelona durant l’embarcament de tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, es van constituir un comitè de vaga que va fer una criada a la vaga general. La revolta popular es va allargar durant una setmana, va desbordar l’objectiu inicial de protesta i va adquirir 1 fort component antimilitarista i de rebuig de l’hegemonia social i cultural de l’església.
El fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels politics republicans i així va afavorir l’arrelament de l’anarquisme. Pel que fa al catalanisme, la coalició Solidaritat catalana va desintegrar-se i la Lliga Regionalista va patir un retrocés electoral importants a les eleccions del 1910, acusada d’haver donat suport a la repressió.
4. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
4.1 el procés de formació
Mancomunitat: assosiació de municipis p provincies per un fi comu o x atendre serveis i problemes de manera conjunta. Prat de la riba va promoure la iniciativa de mancomunar les quatres diputacions catalanes i va presentar una proposta en aquesta direcció al govern liberal de Madrid. Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de mancomunitats, que va ser aprovat per les corts.Però les circumstancies no el van acompanyar. El partit liberal estava dividit i alguns dels seus membres eren força hostils al catalanisme, mentre que el partit conservador s’hi va oposar perquè era una Senat, dominat per forces anticatalanistes, va bloquejar el projecte aprovat per les corts. El nou govern conservador, encapçalat per Dato, va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.
4.2 la constitució de la Mancomunitat
La mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d’abril del 1914. El nou organisme constava d’una presidència, per a la qual va ser elegit Enric Prat de la riba i una assemblea, que designava un consell permanent integrat per vuit membres. La mancomunitat, però, nomes va ser una delegació de les fundacions que ja tenien les diputacions i va disposar tan sols del pressupost de que aquestes disposaven anteriorment.

4.3 l’obra de govern de la Mancomunitat
La mancomunitat va tenir dues direccions fonamentals: d’una banda, la creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius basics per potenciar el desenvolupament econòmic; d’una altra, el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu. Pel que fa al desenvolupament econòmic, la mancomunitat va invertir una bona part dels recursos en un pla de millora de la xarxa viaria i també dels sistemes postal i telefònic es va fer arribar la xarxa telefònica a alguns dels pobles mes aïllats de Catalunya. També es va endegar un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat de l’agricultura i de la ramaderia. Es van crear escoles de tècnics agraris mitjans i superiors, es va fonamentar el cooperativisme agrari. Pel que fa a la cultura i a l’ensenyament, es va iniciar un ambiciós projecte centrat en la consolidació de la llengua i la cultura catalanes. Pompeu Fabra per tal de normalitzar la llengua catalana. També es va posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural.

5. La crisi del 1917
5.1. L’impacte de la Gran Guerra
Al 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial. El govern va declarar la neutralitat d’Espanya, la qual cosa va permetre exportar productes industrials i agraris, pels quals els països combatents estaven disposats a pagar preus molt alts. Els beneficis industrials van augmentar considerablement i els empresaris van poder fer grans negocis.
L’exportació d’una gran part de la producció va provocar una puja dels preus interiors, però no va anar acompanyada d’un augment equivalent de salaris. L’encariment de la vida es va convertir en un problema per a les classes populars com a conseqüència de la puja del preu de molts productes basics.

6.1. La fi del sistema del torn pacífic
Per resoldre la greu crisi de l’any 1917 es va recórrer a la formació d’un govern de concentració amb la participació dels líders dinàstics i dels catalanistes de la Lliga Regionalista, que creien que la seva participació al govern de Madrid ajudaria a renovar la política espanyola entre els coalitzans van impossibilitar de consensuar un programa de reformes. Es va tornar al sistema del torn. La descomposició dels partits dinàstics va dificultar l’obtenció de majories parlamentàries que donessin estabilitat als governs.
L’any 1921 es va produir la creació

d’un nou govern de concentració ( Gobierno Nacional) i es va caracteritzar pel fet d’integrar els líders de les diferents faccions dinàstiques i un representant de la Lliga i del Partido Reformista. No van ser capaços de resoldre greus problemes i van recórrer a la suspensió de garanties constitucionals.
6.2. La campanya per l’autonomia.
La Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar al final de l’any 1918 una campanya en defensa de l’autonomia. A l’inici del 1919 es va presentar a Madrid un Projecte d’Estatut de Catalunya en què es proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal. Aquest projecte va ser mal rebut pels cercles polítics de Madrid, el govern s’hi oposà i el monarca no hi va donar suport.
Es va desencadenar una intensa campanya en contra, organitzada per les diputacions provincials castellanes i per algunes entitats econòmiques, que consideraven que el projecte autonòmic era un privilegi que podria obrir el camí cap al trencament d’Espanya.
La campanya va coincidir amb fortes tensions socials a Catalunya davant de les quals la Lliga va ajornar la reivindicació autonòmica perquè considerava prioritari restablir l’ordre social. va comportar un cop fort per a la Lliga, que va constatar que la col•laboració en els governs de coalició no havia significat una sensibilitat més gran envers les reivindicacions del catalanisme
6.3. L’ enfortiment del catalanisme d’esquerres.
Partit Republicà Català. Acció Catalana. Estat Català.
6.5. El problema del Marroc: Annual
Al 1920 al Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes hostilitzaven l’exèrcit espanyol permanentment. Al 1921 es van dur a terme operacions per controlar els rebels que es va anomenar General Silvestre. El general va iniciar una ofensiva cap a l’interior i va ser un desastre. L’exèrcit va ser derrotat a Annual amb 13.000 baixes. El 1923, l’anunci de la discussió al Parlament va fer que es mobilitzessin sectors de l’exèrcit.

7. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)
7.1. Les causes del cop militar.
Les causes van ser les conflictivitats socials. La inestabilitat i el bloqueig en què es trobava el sistema polític parlamentari, la por a una revolució social davant de la conflictivitat social i el perill de la fragmentació d’Espanya,etc.
Els objectius de Primo de Rivera no eren posar fi a un règim caduc i rovellat, sinó més aviat evitar que el règim polític acabés amb democràcia. L’últim govern de concentració de Garcia Prieto pretenia fer una reforma de la Constitució, de la Llei electoral.. Cal tenir en compte que en la decisió de Primo de Rivera hi va influir el desig d’evitar que les corts exigissin responsabilitats pel desastre d’Annual.
7.2. La reorganització de l’Estat.
La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues fases. Fins al final de 1925 va governar un Directori militar integrat només per militars, però a partir d’aquell moment van incloure personalitat civils. Aleshores va passar al Directori civil. Les primeres mesures del Directori militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del regim constitucional, prohibició de les activitats dels partits politics,etc. Tot això va anar acompanyat d’una militarització de l’ordre públic. Es va elaborar un estatut municipal i un de provincial.
Durant la primera etapa de la dictadura el conflicte del Marroc va centrar l’interès de Primo de Rivera, que va assumir personalment l’Alt Comissionat del Marroc el 1924. L’any següent, en col•laboració amb França, es va organitzar el desembarcament d’Alhucemas. Desprès de varies derrotes es va rendir.
A partir del 1926 es va iniciar la institucionalització del regim amb la voluntat de donar-li continuïtat i va tenir una influència del feixisme italià. Es va crear una Assemblea Nacional Consultiva de caràcter corporatiu.
Per promoure l’adhesió al nou sistema es va crear un partit únic: Unió Patriótica. Es tractava d’un partit governamental, sense un programa ideològic definit, que tenia la missió de proporcionar suport social a la dictadura.
7.3. La política econòmica i social
La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels feliços anys 20. Primo de Rivera va iniciar un programa de foment de l’economia en el terreny industrial i en el de les infraestructures. La idea va ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia i la intervenció estatal. L’estat va assolir protagonisme gracies al foment de les obres publiques.
El govern va aprovar un decret de protecció de la indústria nacional que preveia la concessió d’ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l’exterior. També es van concedir grans monopolis. En el terreny agrari es va promoure el regadiu per mitjà de la creació de les confederacions hidrogràfiques. L’any 1929 es va organitzar una Exposició Internacional a Barcelona amb la finalitat de mostrar els pretesos èxits econòmics de la dictadura i atreure la burgesia catalana cap al règim.
En el territori social la dictadura va establir un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals. Amb aquesta finalitat es va crear l’Organització Corporativa Nacional, que agrupava amos i obrers en gran corporacions i regulava els conflictes laborals per mitjà de comitès paritaris. El sistema va ser ben vist per part del moviment obrer representada per la UGT.

7.4. L’actuació anticatalana de la dictadura.
Mentre Primo de Rivera exercia com a capità general de Barcelona no havia manifestat hostilitat al catalanisme i havia declarat el seu respecte per la llengua, les tradicions i cultures catalanes. Una bona part de la burgesia i els dirigents de la Lliga Regionalista, van donar suport inicial al cop d’Estat. Al setembre de 1923 es va publicar un decret per la repressió del separatisme a partir del qual es va iniciar un procés de desmantellament de les institucions públiques i privades catalanistes. La Mancomunitat va passar a ser dirigida per l’anticatalanista Alfons Sala. També es van clausurar un bon nombre d’institucions catalanistes i es van prohibir les manifestacions en llengua catalana.
Es va imposar la censura de la premsa diària i a la publicació de llibres i es va produir una certa depuració del magisteri i de les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. També la persecució va arribar fins al FCB
7.5. L’oposició a la dictadura.
Van formar part de l’oposició alguns líders dels partits dinàstics, republicans, comunistes,etc. Els antics partits del torn van criticar la durada excessiva del règim i alguns dirigents van participar en conspiracions militars. La dictadura també va exercir un fort control sobre els intel•lectuals i el món universitari per mitjà de la censura. El conflicte polític més persistent es va produir amb el republicanisme i catalanisme amb l’anomenada Alianza republicana, que va aconseguir unir les diverses faccions del republicanisme i desenvolupar una amplia campanya propagandística a l’exterior. A Catalunya les mesures repressores contra el catalanisme va provocar

un distanciament notable de la societat catalana. L’oposició del catalanisme d’esquerra i republicà encara va ser més decidida. El fet més destacat va ser l’intent d’invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló protagonitzar per l’Estat Català al 1926 dirigit per Francesc Macià. Finalment, la forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament al seu interior entre els qui defensaven posicions més possibilites i els partidaris de posicions radicals i violentes; l’any 1927 aquests van crear la Federació Anarquista Ibèrica. El PSOE es pronuncià a favor de la República.
7.6. La caiguda del dictador.

L’oposició creixent a Primo de Rivera es va intensificar encara més quan el rei i la seva camarilla es van convèncer que la permanència de la dictadura era un perill per a la monarquia. Alfons XIII va dimitir el 30 de gener del 1930. El general Berenguer va ser l’encarregat de substituir-lo amb la missió d’organitzar un procés electoral progressiu que permetés tornar cap a la normalitat constitucional. L’oposició va començar a organitzar-se i els republicans, els catalanistes d’esquerra i el PSOE van acordar el Pacte de Sant Sebastià, un programa per presentar-se a les eleccions i constituir un comité revolucionari que es va convertir en el govern provisional. Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i el 1931 va ser substituït per Aznar, que va convocar uns comicis: municipals, provincials i legislatius. El govern va decidir fer en primer lloc les eleccions municipals perquè les considerava menys perilloses per a la monarquia.

	Erstellt von saray_isa vor mehr als 11 Jahre

Prueba de Acceso a la Universidad (PAU) História (LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ) Notiz am Resum t10, erstellt von saray_isa am 16/07/2013.

Resum t10