Essencialment, la Guerra Civil fou un enfrontament pròpiament espanyol però assolí també una dimensió internacional, on va tenir una gran repercussió
La Guerra Civil és impensable sense la intervenció i no intervenció estrangera. Ambdues feren del fracassat colp una prolongada lluita que afectaria la seua evolució i desenllaç final propiciant la victòria de Franco. L’ajuda estrangera només va servir per prolongar l’agonia espanyola. Sense aquesta la “guerra d’Espanya”, una guerra de pobres, no haguera durat més de mig any per l’escassetat de material militar i de recanvis en els dos bàndols.
Estava en joc el futur de les democràcies europees encapçalades per França i la Gran Bretanya davant l’expansionisme del feixisme de Hitler i Mussolini i el desenvolupament del comunisme. de la URSS. Si alguna d’aquestes potències intervenia militarment a Espanya, la guerra es podia internacionalitzar. Per evita–ne la generalització, es va considerar necessari aïllar el conflicte .
La Gran Bretanya defensava una política d’apaivagament davant l’Alemanya nazi i volia evitar com fóra un conflicte armat en que es pogueren enfrontat feixistes i comunistes. França era la potència més afectada per la guerra, per la seua proximitat i per les simpaties envers la causa republicana, atés que també tenia un govern de Front Popular. La Gran Bretanya comunicà a França que si intervenia a Espanya no donaria suport a la seua política internacional davant l’amenaça de Hitler. França es va sometre a aquestes exigències.
França i la Gran Bretanya van crear a principis d’agost del 36 el Comité de No Intervenció, amb seu a Londres, i a la fi s’hi associaren 27 països, que se comprometeren a no ajudar a cap dels dos bàndols: prohibició d’exportar o reexportar a Espanya qualsevol material de guerra, avions o vaixells. Tot va ser mera teoria i paper mullat: el Comité no va aconseguir impedir que tots dos bàndols reberen ajuda exterior. Al Comité estaven representats els països que prestaren mes assistència als combatents, Alemanya, Itàlia i la URSS. La no intervenció va resultar una farsa tolerada per les democràcies per evitar l’esclat d’una guerra a escala mundial. Fou una gran injustícia per a la República i una de les causes de la seua derrota en negar a un Estat sobirà i legítim el dret a adquirir armes per defensar-se de la insurrecció d’una part del seu propi exèrcit. La no intervenció tenia fonaments jurídics febles ja que equiparava el legítim govern de la República amb els rebels. No era un tractat multilateral sinó acords unilaterals i no vinculants.
La Gran Bretanya es va convertir en l’abanderada del sistema, en l’única que va seguir impertèrrita les recomanacions. L’objectiu anglés no era crear un sòlid front antifeixista sinó una política d’apaivagament per a contindre l’expansió del III Reich. En realitat les democràcies europees estaven més interessades en evitar l’expansió del conflicte que en solucionar-lo. La Guerra Civil es va convertir en el preludi i camp d’experimentació de la II GM. El reconeixement del règim de Franco per les potències feixistes a novembre del 36 va contribuir a torpedinar, encara més, la tasca del Comité de Londres.
La República va rebre ajuda de material i assessors militars per part de la URSS i una xicoteta quantitat de França i Mèxic.
L’ajuda soviètica va haver de ser pagada immediatament amb l’or del Banc d’Espanya:”l’or de Moscou”. Largo Caballero va decidir traslladar les reserves d’or a Moscou per garantir la mobilització i evitar sabotatges. Per tant, l’or es vendria a la URSS per a obtindre divises amb les que pagar l’armament. La República esgotaria totes les existències. Sense l’ajuda soviètica, que començaria a la tardor del 36 i es mantindria fins la fi de la guerra, la causa republicana s’haguera col•lapsat molt abans. Va contribuir a evitar el desplomament de la República .
Aquesta ajuda soviètica va suscitar el temor d’anglesos i francesos que Espanya se convertira en satèl•lit de la URSS.
Les Brigades Internacionals van ser la gran ajuda internacional en tropes que es prestà a la República. Com a resultat d’un veritable moviment de solidaritat antifeixista, més de 60.000 brigadistes procedents de tot el món tingueren una important funció en la defensa de Madrid i en els camps de batalla. En la seua organització resultaren essencials les organitzacions comunistes internacionals, com la Komintern. El seu lema era: “Espanya serà la tomba del feixisme”. Entre els brigadistes hi havia voluntaris procedents d’Europa i Amèrica, que eren majoritàriament d’ideologia progressista o d’esquerres.
El revoltats van ser, però, els més afavorits pel suport estranger. L’ajuda alemanya i italiana en material bèl•lic fou la més important tant numèricament com tàcticament. Alemanya envià la Legió Còndor, i se serví de la guerra d’Espanya per a provar algunes de les seues noves armes. Es va cobrar l’ajuda amb el lliurament de minerals i altres productes energètics. Als alemanys els interessava l’aspecte econòmic de la guerra: que els pagaren en primeres matèries per a la seua indústria bèl•lica. L’ajuda italiana va consistir en el Corpo di Truppe Volontaire, tot i que també va tenir importància l’ajuda armamentística. Als italians els interessava més, en canvi, l’aspecte polític de l’ajuda, així Mussolini es guanyava amb Franco un bon aliat
Per tant, l’ajuda alemanya i italiana fou més ràpida, decidida i generosa: les potències feixistes no exigiren un pagament immediat sinó a crèdit. A més a més de no trobar dificultats en el proveïment de les potències feixistes, Franco va impedir per tots els mitjans impedir la dels seus adversaris.
Els països catòlics també recolzarien als nacionals: Portugal, Irlanda i el Vaticà, Pius XI fou un ferm partidari de Franco.
Els EEUU. es van declarar neutrals, encara que van adoptar una postura ”d’embargament moral a la República” per por a l’extensió del comunisme.
El fòrum internacional de l’època, la Societat de Nacions va ser impotent i es va inhibir.
