LA PERCEPCIÓ

L’ésser humà és una gran finestra oberta a la realitat, al món, és un receptor. L’acte més elemental de la intel·ligència és la percepció.

Etimològicament, el terme percepció prové el verb llatí “percipere” que significa recollir. En definitiva, recollir dades de la realitat del nostre voltant i de nosaltres mateixos. Aquesta operació es realitza mitjançant els òrgans dels sentits o receptors que poden ser:

Interns: ens donen informació sobre nosaltres mateixos.

Externs: ens donen informació del nostre voltant.

Els òrgans dels sentits formen part de l’estructura del sistema nerviós i permeten rebre informació. Els impulsos nerviosos són transmesos per les vies nervioses fins al cervell on són integrats. Aquest acte d’integració, pel qual el subjecte pren consciència de la informació i l’ entén com alguna cosa que té significat per a ell, és el que anomenem percepció.

Percebre és, per tant, assimilar els estímuls donant-los un significat. Les nostres percepcions són construccions, això significa que el subjecte no solament rep, sinó que transforma, selecciona, organitza i interpreta, per això quan rebem no som espectadors passius

Moltes són les teories que s’han elaborat sobre la percepció, però en destaquem dos:

La teoria associacionista que considera que la percepció consisteix a sumar característiques, per tant, és un procés passiu. El seu representant és Wundt

La teoria de la gestalt o de la forma que considera que la percepció és un procés actiu i, que després d’haver vist un objecte, amb poca informació és suficient. El seu representant és William James.

És l’escola de la forma la que parla de que la percepció es basa en unes lleis que s’agrupen en :

Llei de figura i fons.

Lleis d’agrupació: proximitat, semblança, moviment, contrast… que ajuden a la percepció

Teoria dels llindars

Si no hi ha dades no pot haver-hi percepció, tampoc n’hi haurà si el subjecte no les configura, encara que tot no es percep.

Nosaltres som incapaços de rebre totes les realitats físiques, n’existeixen moltes de les quals no en podem tenir sensació. Existeixen sensacions dins uns llindars que limiten la nostra capacitat de sensació. Això s'anomena teoria dels llindars (umbrals). Hi ha tres: mínim, màxim i diferencial. Que depenen de la quantitat d'estímul capaç de produir la sensació. Així es considerarà llindar màxim a la quantitat màxima d'estímul capaç de produir sensació; llindar mínim a la quantitat mínima d'estímul capaç de produir sensació; i llindar diferencial quantitat mínima d'estímuls que cal afegir o treure per tal que la sensació canvi. Si piques ací, pots controlar el teu llindar de l'oïda que depén de la teua edat o si tens algun problema: no sentim, tenim la percepció, a partir dels 100 Hertz (llindar mínim) ni més de 16000 (llindar màxim)

LA MEMÒRIA

Si no poguérem recordar les experiències passades viuríem en un món perpètuament nou. On hi haja evidència d’aprenentatge, podem dir que hi ha memòria. Com és natural, este aprenentatge, per a ser-ho d’una manera cabal i plena, necessita ser introduït, organitzat, retés per l’organisme i recordat quan siga menester. Eixa capacitat de retenció i record és la memòria.

Ara bé, la retenció dels coneixements implica que poden ser emmagatzemats durant un temps variable

Com? Encara que mai s’ha vist, se suposa, amb una alta probabilitat, que l’aprenentatge deixa una espècie de petjada o engrama en el cervell. Aquest engrama, si es facilita per successius reaprenentatges constitueix la base neurofisiològica de la memòria. El psicòleg Donald Hebb pensa que, quan una neurona facilita freqüentment una altra, l’espai sinàptic entre les dos es fa més xicotet, de forma que la connexió és cada vegada més fàcil

On? No pareix existir ninguna àrea cerebral especialitzada en la retenció encara que experiències clíniques han mostrat que, si s’estimulen certes àrees dels lòbuls temporals, els subjectes revivien escenes passades que havien oblidat. El fet és que emmagatzemem encara que no pugam recordar i la recuperació no sempre és fàcil.

Classes de memòria

Podem classificar la memòria des de distints punts de vista:

Atenent al temps

Atenent a l’objecte

1.- Atenent al temps. Se sol distingir entre una memòria a curt plaç o memòria immediata (MI) i una memòria a llarg plaç (MLP). La MI reté l’aprenentatge durant un període de pocs segons, és molt dèbil i té la seua base en un circuit de retenció transitòria, que, si no hi ha repetició s’esborra sense deixar petjada o engrama. Pareix que la repetició és una de les claus per aconseguir que el que hem aprés passe a MLP

2.- Atenent a l’objecte. Segons l’objecte, distingim entre una memòria mecànica i una memòria de significat o sentit.

La memòria mecànica és aquella que recorda un quadre, una cara, un nom, una data... Podem denominar-la memorística. Contràriament, l’aprenentatge de sentit busca comprendre per a aprendre, Comprendre significa que “s’arxiva” amb més facilitat i pot reproduir-se amb altres paraules

OBLIT

És evident que no tot es recorda, unes vegades de manera inoportuna; però altres, també, oblidem de forma útil. La Psicologia ha estudiat possibles causes de l’oblit de les que destaquem: desús, interferència i repressió.

Desús: La teoria del desús és fonamentalment neurofisiològica i es basa en la teoria dels engrames. Si les petjades o engrames no es reiteren per successius reaprenentages, els efectes naturals del pas del temps acaben per esborrar-les

Alguns aprenentatges motors, com muntar en bici, no s’obliden, però, en la majoria dels casos, es necessiten successius reaprenentatges

Interferència: No es tracta tant del temps que passe entre el que hem aprés i el seu possible record, sinó del que ocorre entre l’aprenentatge i el seu record. Les interferències, en forma de nous aprenentatges, nous estímuls..., contribueixen a accelerar el procés de l’oblit

Repressió: Altra de les principals causes de l’oblit és la repressió, tan abundantment utilitzada per Freud i els freudians. Ací es tracta d’un oblit “motivat”: el subjecte oblida perquè vol oblidar, perquè necessita oblidar. El tindre present determinats records li ocasionaria un desequilibri i, en conseqüència, “sepulta” en el seu inconscient les experiències desagradables.

En resum, l’oblit, per unes causes o altres, existeix. Podem dir que, en general, es basa en deficiències d’aprenentatge: allò que s’aprén i reaprén de manera suficient està menys exposat a l’oblit

MNEMOTÈCNIA

La mnemotècnia o tècnica de la memòria, s’ocupa, precisament, d’estudiar les possibilitats de millorar la capacitat de retindre el que s’ha aprés

Com a norma general es pot establir que el material organitzat es reté millor que el que està desorganitzat

Altres normes:

Encara que el recolzament en una certa imatge sempre és precís, es pot fàcilment observar que quan comprenem es pot manejar amb major llibertat. Per això és tan important, repassar mentalment el que s’ha estudiat. Quan un és capaç d’exposar una idea de diverses formes, amb distintes paraules, significa que s’ha comprés. Aquest procediment és lent, exigeix un major esforç intel·lectual, però compensa a l’estar menys exposat al desús

El que s’aprén, per altra banda, deu distribuir-se al llarg del temps. El quedar-se una o dos nits sense dormir abans d’un examen és fatal per a un cabal aprenentatge. Les interferències entre el mateix material que s’està estudiant són constants. En el millor dels casos provoquen una memòria a curt plaç; altres, les interferències són tantes que, al final , no es recorda quasi res

És molt convenient el descans després de l’aprenentatge, ja que facilitem la retenció

Utilitzar paper i llapis

Ambient adequat

Concentració i atenció...

IMAGINACIÓ

La imaginació i la memòria ens fan possible trencar les barreres de l’ací i de l’ara. La imaginació, de vegades, ens permet alliberar-nos del món que ens envolta.

Si la imaginació reprodueix el que hem aprés s’anomena reproductora. Com el seu nom indica es limita a recordar i, per tant, és sinònim de memòria

Si la imaginació és creadora, produeix, en certa manera, imatges noves al combinar les conegudes d’una manera nova

La nostra imaginació no sempre actua de forma voluntària. Les imatges hipnagògiques, apareixen precedint el somni són poc controlables; les oníriques són totalment incontrolades per nosaltres i són, en aparença, absurdes. Però per al psicoanàlisi - Freud i Jung- els somnis tenen un significat. Aparentment il·lògics, són l’expressió “simbòlica” dels nostres impulsos secrets, reprimits durant l’estat de vigília, però que es fan presents des de l’inconscient, en forma d’imatges oníriques. Deixen de banda la discussió sobre el valor científic d’aquestes interpretacions, el fet és que hi ha tot un món d’imatges oníriques que no controlem i que incideixen en la nostra vida, de vegades amb una força inusitada

La falta de control sobre les imatges no es alguna cosa que passe exclusivament durant el somni. A la imaginació se la sol denominar com la “loca de la casa”. Les imatges, de vegades, “van per lliure”. Podem estar atenent, amb la millor voluntat, una explicació a classe i de sobte ens trobem “pensant” en alguna cosa diferent

Característiques de les imatges

Podem registrar les següents:

Grau de fidelitat: hi ha imatges que tenen una gran semblança amb els estímuls anteriors, mentre que altres en tenen poca. Les més fidels són les eidètiques i les icòniques. Les menys, les oníriques

Grau de control conscient: Les més controlables són les icòniques; les menys les al·lucinacions que s’imposen al subjecte i no pot ni controlar-les, ni fer les desaparéixer a la seua voluntat

Grau d’afectivitat: Les imatges comporten sempre una gran càrrega afectiva. Algunes, com el “delirium tremens” dels drogoaddictes i alcohòlics poden produir terror. No és infreqüent, tampoc, que ens despertem angoixats per imatges oníriques. La nostra fantasia també ens proporciona imatges carregades d’afectivitat. Una anticipació d’una situació desagradable ens pot produir palpitacions, sudoració de les mans, augment en les batecs del cor, pal·lidesa...

Modalitat sensorial: Les imatges que s’utilitzen més comunament són les visuals, ja que el nostre món està regit fonamentalment per la vista, però no hi ha solament imatges visuals, també estan les auditives, tàctils i, en menor grau, les corresponents a altres sentits exteroceptors o somatoceptors.

	Erstellt von Àlex Lluch vor fast 9 Jahre

Teoria de reforç sobre la percepció. Filosofia, 1r Batxillerat