3. ELS FACTORS ABIÒTICS I LES ADAPTACIONS

Factors ambientals abiòtics: variables fisicoquímiques que influeixen en la vida dels organismes. Els més importants són temperatura, llum, humitat, salinitat, pressió i corrents del medi.

Límits de tolerància: límits màxims i mínims dels factors ambientals que toleren els organismes. Intèrval entre aquests valors--amplitud de tolerància. Factor limitador: qualsevol factor ambiental que sobrepassa l'amplitud de tolerància. Per indicar si l'amplitud de tolerància és gran o petita--pefixos euri- (marge de tolerància molt gran) i esteno- (marge de tolerància petit).

Valors limitants: Aquells valors que si es superen, els organismes no poden sobreviure.
Valors de tolerància: Aquells valors en que els organismes poden sobreviure, però no en les millors condicions.
Valors òptims: Aquells valors idònis pel desenvolupament de l'espècie.

3.1. LA TEMPERATURA:

T mínima superfície terrestre-- -88,3ºC (antàrtida). T màxima-- +60ºC (sàhara).

A l'aigua-- T - extremes per calor específica elevada, gel. Major massa d'aigua oceans-- +2-+4ºC. Superfície-- -2-+30ºC

Vida activa possible entre uns quants graus sota zero i uns +50ºC. Plantes resisteixen millor que els animals les temp. extremes.

Entre les adaptacions a la temperatura--dues estratègies: animals capaços de mantenir la emperatura corporal constant (hivernació, hàbits crepusculars, migracions estacionals, s'aïllen mitjançant pèl, plomes, greix......)--homeoterms. Els que no la poden mantenir ( amagar-se sota terra, refugis)--poiquiloterms.

3.2. LA LLUM

Llum visible determina--forosíntesi.
Diferents longituds d'ona que poden variar. Ex: per entrar en zona aquàtica.Intensitat de la llum. Ex: bosc: Zona fòtica i zona afòtica:

En el medi terrestre: estratificació. Segons intensitat: FOTÒFILES (alta intensitat). ESCIÒFILES (baixa intensitat).

En el medi aquàtic: segons profunditat, segons matèria en suspensió--estratificació per absorció excessiva de diferents longituds d'ona.

La llum influeix en la distribució dels éssers vius. Plantes terrestres-distribució estratificada. Màxima expressió--boscos tropicals.
Plantes que prefereixen la màxima insolació--heliòfiles o fotòfiles.
Plantes viuen ombra--esciòfiles.
Plantes que presenten creixements orientats cap a la llum--fotoprismes

Plantes trrestres es distribueixen en 5 estrats: arbori, arbustiu, herbaci, mucínic i edàfic.

Llum provoca una estratificació orgnismes fotosintètics aquàtics. Estrat superficial il·luminat (100-200m)--estrat fòtic o zona fòtica. Per sota--estrat afòtic o zona afòtica.

ADAPTACIONS DELS ANIMALS A LA LLUM

La + important--visió.

Coloració críptica: confon l'animal amb el medi (amaleó, pop, zebra...)

Coloració aposemàtica: adverteix perillositat (coloració vespes)

Coloració mimètica: evitar que els ataquin (insectes inofensius).

Alguns animals que viuen en zones fosques--capacitat de produir llum--bioluminiscència--per desorientar depredadors, atraure preses... Altres són cecs i mancats de pigments per protegir-se del sol.

EL FOTOPERÍODE

Fotoperíode: realització de determinats processos segons la durada del dia i la nit. Fotoperíode diari influeix en l'activitat dels animals--poden ser diurns, nocturns i crepusculars.

Fotoperíode annual--determina moment migració, muda, floració...

3.3. LA HUMITAT DE L'AIRE

H. absoluta: quantitat total de vapor d'aigua que hi ha a l'aire g/m3
H. relativa: % vapor aigua respecte el punt de saturació
Tegument: capa aïllant per evitar la pèrdua d'aigua. Forma d'excreció productes nitrogenats (amoníac, urea, à.úric...)
Humitat aire: vapor d'aigua que hi ha a l'aire atmosfèric.

En els animals, les adaptacions + importants per evitar desihidratació són les següents:

Tenir un tegument impermeable: pell amb capes mortes mamífers, escates rèptils...
Tenir estructures que retenen l'aire i mantenen una microatmosfera humida: plomes ocells, pèls mamífers.
Produir secrecions mucoses que mantenen la pell humida: secrecions mucoses cargols
Tenir l'aparell respiratori a l'interior del cos: intercanvi gasós necessita humitat.
Fecundació interna i desenvolupament embrionari a l'interior d'ous amb closca impermeable o a l'interior de l'úter matern.
Hàbits especials: hàbits crepusculars o nocturns per evitar hores de més insolació; enterrament al fang en temps de sequera, hàbits migratoris.
Adaptació del cicle biològic a l'estació seca: ous que poden resistir la deshidratació.
Capacitat de beure l'aigua del mar: organs especials capaços de retirar l'excés de sal de l'aigua del mar.

Les plantes absorbeixen aigua pels pèls de les arrels i la transporten pels vasos i tiges fins a les fulles, d'on surt l'excés d'aigua en forma de vapor (evapotranspiració). Adaptacions + importants per evitar la deshidratació i la mort són:

Arrels molt llargues
Fulles amb epidermis molt cutinitzades i amb pocs estomes. Màxima expressió punxes cactus.
Pilositat abundant capaç de retenir aire i mantenir una microatmosfera humida. Revers fulles alzina.
Tiges i fulles suculentes on s'emmagatzema una gran quantitat d'aigua de reserva.
Fecundació a través del pol·len.
Formació de llavors. Aguanten molt de temps.

Segons les necessitats hídriques es distingeixen els tipus de plantes següents:

Hidròfits o plantes aquàtiques: epidermis fines i parènquimes aerífers que els permenten mantenir-se dretes o surar.
Higròfits o plantes de zones molt humides: tenen fulles grans amb epidermis fina i molts estomes, transpiració molt activa.
Xeròfits o plantes de zones seques: fulles petites d'eppidermis coriàcia i amb pocs estomes. Poques fulles que poden convertir-se en espines. Tija esponjosa, gran capacitat per emmagatzemar-hi aigua, arrels llargues.
Mesòfits: característiques intermèdies entre les dues espècies anteriors.

3.4. LA PRESSIÓ

Pressió atmosfèrica: força per unitat de superfície que exerceix el pes de l'aire. A mesura que augmenta l'altura, la pressió atmosfèrica disminueix, i amb aquesta, la quantitat d'oxígen disponible. Els mecanismes de captació d'oxígen han de ser més eficaços en els organismes que viuen a gran altitud (hemoglobines especials amb més afinitat per l'oxígen).

Un comportament relacionat amb la pressió atmosfèrica és la capacitat per detectar els canvis bruscos de pressió. Aquests animals poden preveure l'arribada de tempestes i posar-se a cobert.

La pressió hidrostàtica és la força per unitat de superfície que exerceix l'aigua. Augmenta una atmosfera per cada deu metres de profunditat (bufeta natatòria--cambra d'aire que permet regular la capacitat de flotació per poder ascendir i descendir).

3.5. LA SALINITAT

Saliniat: concentració de sals minerals dissoltes. Aigua del mar mitjana de salinitat 35g/l, aigua dolça 0,5g/l

Medi intern dels organismes - salat que l'aigua del mar i + salat que l'aigua dolça. Osmosi: quan 2 dissolucions amb diferent salinitat estan separades per una membrana que deixa passar l'aigua però no les sals--corrent d'aigua, des del medi + diluït (hipotònic) fins al + concentrat (hipertònic).

Problemes osmòtics segons medi--hipotònic/hipertònic respecte al de l'interior de l'organisme--poiquilosmòtics (estenohalins) i homeosmòtics (poc eficaços i eficaços (eurihalines)).

Organismes poiquilosmòtics: si varia la salinitat del medi ambient també varia la salinitat del medi intern de l'organisme i, superat l'intèrval de tolerància, moren. Com que aquest intèrval sol ser estret, aquests organismes només poden viure en ambients de salinitat estable--organismes estenohalins. Algues i invertebrats.

Organismes homeosmòtics poc eficaços: poc eficacos a l'hora de regular salinitat interna. (estenohalins)

Organismes homeosmòtics eficaços: eurihalins. suporten grans canvis de salinitat (anguila, salmó)

3.6. ELS CORRENTS DEL MEDI

Corrents del medi: moviments que presenten l'aigua i l'aire.

Corrents aeris: aprofitats per ocells i insectes en les migracions i per les plantes per la dispersió del pol·len o de les llavors. Principals adaptacions a zones de vents forts són els escurçaments de les ales insectes, la mida petita plantes, niu ocells a terra...

Corrents marins: aprofitats per peixos, cretacis, tortugues marines... migracions. Principals adaptacions al moviment del mar són les adherències al substrat (algues), excavacions a les roques (eriçons, cucs...), amagar-se a les esquerdes... Principals adaptacions moviments riu: forma plana larves, refugiar-se sota les pedres, tenir ventoses....

	Erstellt von martaescriu vor mehr als 10 Jahre

Història t- 10/11/12 Biologia Notiz am T-7: L'ESTRUCTURA DELS ECOSISEMES, erstellt von martaescriu am 28/02/2014.

T-7: L'ESTRUCTURA DELS ECOSISEMES