TEMA 7

LA INSTRUCCIÓ

La instrucció és el tipus de text que té com a intenció donar instruccions, consells o ordres perquè el receptor faci alguna cosa.
Caracteristiques del text instructiu:

Els textos instructius o directius acostumen a ser precisos i presenten la informació amb un ordre normalment temporal.

Abans de les instruccions pròpiament dites, els textos instructius contenen unes informacions prèvies.

En aquests texots, és molt freqüent la utilitzaci´´o de recursos visuals.

Pel que fa a les característiques gramaticals, destaca l'ús de l'imperatiu, les perífrasis d'obligació i les formes impersonals. A més, les oracions solen ser curtes.

EL SINTAGMA VERBAL

El sintagma verbal té una estructura formada, com a mínim, per un verb que fa de nucli. Els altres elements que es disposen al voltant del nucli s'anomenen complements i, com el seu nom indica, completen el sentit del verb. Hi ha dos:

Complements obligatoris: són requerits pel verb qeu fa de nucli i sense ells l'oració no està ben construïda.
Complements optatius: afegeixen informació al verb, però no són imprescindibles perquè l'oració estigui ben construïda.

La funció pròpia del sintagma verbal és la de predicat de l'oració.
Hi ha una concordança entre el predicat i el subject. El verb nucli del sintagma que fa de predicat i el nom nucli del sintagma que fa de subjecte tenen el mateix nombre i la mateixa persona gramatical.
Hi ha diferents complements del verb:

L'atribut (atr). És un complement obligatori requerit pels verbs ser, estar i semblar.
El complement directe (CD). És un complement obigatori de cerst verbs, un sintagma nomianl que expressa l'entitat sobre la qual recau l'acció del verb. La seva pregunta es: ¿Què?
El complement indirecte (CI). Sol ser un complement optatiu, tot i qeu alguns verbas elrequereixen obligatòriament. És un sintagma preposicional que comença per a. La seva pregunta es: ¿A qui?, ¿Per a qui?
El complement de règim (CR). És un complement obligatori per a certs verbs. Es tracta d'un sintagma encapçalat per la preposició adient per al verb.
El complement circumstancial (CC). És un complement optatius que aprota informació sobre les circumstàncies de l'acció (temps, lloc, manera o quantitat). Poden fer aqeusta funció el sintagma adverbial, el nominal o el preposicional. Una de les seves preguntes es: ¿Com?
El complement predicatiu (CP). És un complement optatius que atribueix una característica al subjecte o al complement directe; es troba amb verbs diferents de ser, estar o semblar. Fan aquesta funció els sintagmes adjectival i nominal.

LA POLISÈMIA

La polisèmia és la propietat que presenten algunes paraules de tenir dos o més significats, els quals es diferencien segons el context en què s'utilitzen. Cada un d'aquests significats està recollit en els diccionaris i rep el nom d'accepció.
Els significats d'una paraula polisèmica sovint estan determinats per diversos tipus de relació, com ara la semblança o la proximitat.

TEMA 8

LA PREDICCIÓ

La predicció és el tipus de text que té com a intenció fer previsions sobre aspectes relacionats amb el futur. Poden ser orals o escrits. Sovint en trobem en els mitjans de comunicació, la previsió del temps, l'horòscop, les prediccions econòmiques o les enquestes electorals.
característiques del text predictiu:

Els textos predicatius es combinen sovint amb altres tipus de text.
Aquests textos contenen moltes construccions impersonals en present d'indicatiu i, en alguns casos, expressions que indiquen possibilitat, probabilitat o hipòtesis i condicions.
Els temps verbals qeu abunden més en els textos predictius són el futur i quan es vol insistir en el fet que estracta d'una previsió que no necessàriament ha d'acomplir-se, el condicional.

L'ORACIÓ SIMPLE

Un enunciat és una sèrie de paraules que tenen un sentit complet en una situació de comunicació. Perquè un enunciat tingui caràcter d'oració cla que hi hagi almenys un verb en forma personal i una estructura de constituents, amb un predicat obligatori i un subjecte optaitu segons els casos. Una oració simple és una sèrie de paraules amb un sol verb en forma personal i amb una sola estructura de constituents. Distingim diversos tipus d'oracions, segosn l'estructura de constituents, que ve determinada en gran part del verb.
Oracions amb verb impersonal: són oraciosn qeu només tenen predicat ie s formen a partir d'un verb impersonal. Aquests verbs només es conjuguen en tercera persona del singular i el seu significat no admet que cap subjecte protagonitzi l'acció, l'estat o el procés. És el cas dels verbs que expressen fenòmens meteorològics i d'algun altre, especialmetn have-hi.
oracions amb verb atributiu: són oracions construïdes al voltant dels verbs ser, sestar i semblar, que són atributius o copulatius. Aquests verbs uneixen un subjecte amb un complement del verb obligatori anomenat atribut, que expressa una qualitat o un estat de subjecte.
Oracions amb verb predicatiu: la majoria d'oracions no es formen al voltant d'un verb impersonal o atributiu, sinó que es construeixen a partir d'un verb predicatiu. Aquests verbs són molt nombrosos i expressen l'acció o el procés que afecta el subjecte.
Els constituents oracionals: predicat i subject: cada oració té predicat, que és el sintagma verbal que n'expressa l'acció, l'esta o el procés. No totes tenen subjectes. La posició del subjecte, qun és explicit, és variable respecte del predicat:

Anteposat
Posposat
Intercalat

Els constituents del predicat: el predicat d'una oració està format, com a mínim, per un constituent: el verb que fa de nucli del sintagma. Cada verb, d'acord amb el seu significat, gnera al seu voltant una determinada estructura de constituents. Aquesta estructura presnta, segosn els casos, un o dos complement obigatoris, i pot incloure també altres constituents optatius que afegeixen informació no estrictament necessària.

L'HOMONÍMIA

L'homonímia és la propietat que tenen algunes parauels que presenten la mateixa forma, però tenen significats diferents, aquestes paraules no tenen relació entre elles, es casualitat que coincidixin.
Les paraules homònimes sovint pertanyen a la mateixa categoria lèxica, però de vegades són de categories diferents. En els diccionaris, tenen entrades diferents, les quals apareixen numerades amb la definició corresponent.

TEMA 9

LES ONOMATOPEIES I LES INTERJECCIONS

Les onomatopeies són parauels que intenten reproduir amb sons de la llengua sons i sorolls de la realitat.
Les interjeccions són una categoria lèxica formada per parauels invariables qeu equivalen a una oració completa. Presenten una entonació exclamativa. Hi ha dos tipus d'interjeccions: les prpies (presenten una entonació exclamativa) i les impròpies ( són paraules que originàriament pertanyen a altres categories lèxiques però que actuen com a interjeccions.

L'ANÀLISI GRAMATICAL DE L'ORACIÓ

Una oració simple te una anàlisi de tres nivells:

les categories lèxiques (de les paraules que formen: verbs, noms, adjectius....)
Els sintagmes (en què s'estructura: SV, SN, SA....)
Les funcions sintàctiques (dels constituents: predicat, subjecte, complements....)

Les categories lèxiques: (primer nivell d'anàlisi)

Verb-> V
Nom-> N
Pronom-> Pro
Adverbi-> Adv
Adjectiu-> A
Determinant-> Det
Preposició-> Prep
Conjunció-> Conj

Dues paraules seguides, se subratllen conjuntament perquè corresponen a una sola categoria:

Temps compostos dels verbs (V).
Locucions adverbials (loc adv).
Preposicions compostes (Prep).
Locucions prepositives (loc prep).

Una contracció de dues paraules conté dues categories lèxiques: és el cas de la preposició i l'article (prep+det) en les combinacions al, als, del, dels, pel i pels.
Els sintagmes: (segon nivell d'anàlisi)

Sintagma verbal-> SV
Sintagma nomial-> SN
Sintagma adjectival-> SA
Sintagma adverbial-> SAdv
Sintagma preposicional-> SP

Les funcions sintàctiqeus: (cal fer dos passos)

Determinar, fixant-nos en el verb, si l'estrutctura de l'oració és impersonal, atributiva o predicativa.
Elaborar una llista dels sintagmes i determinar-ne la funció. És recomanable ordenar els sintagmes de mé a menys bàsics en la constitució de l'oració.

L'HOMOGRAFIA I L'HOMOFONIA

L'homografia i l'homofonia són uns casos d'homonímia parcial.
Les parauels homògrafes són les que s'escriuen de la mateixa manera, tot i que de vegades es proununcien diferent.
Les paraules homòfones, enn canvi, s'escriuen diferent i es pronuncien igual, tot i que això no es produeix en alguns dialectes del català.

	Erstellt von rut.f.s2011 vor etwa 10 Jahre

2n eso catala (examens finals) Notiz am Gramatica tema 7, 8 i 9, erstellt von rut.f.s2011 am 08/06/2014.

Gramatica tema 7, 8 i 9