Activitat

I quan es va fer el pas per on havien d'entrar els cavalls armats, ja hi havia dins (la ciutat) més de cinc-cents homes de peu. I el rei de Mallorques, amb tota la seua gent de sarraïns de la ciutat, eixiren al pas i envoltaren els hòmens de peu de manera que, si no arriben a entrar els cavalls armats, tots haurien mort. I segons que els sarraïns ens contaren, deien que van veure entrar el primer a cavall un cavaller blanc amb armes blanques; i açò devem creure que fos sant Jordi, car en històries trobem que l'han vist en altres batalles entre cristians i sarraïns moltes vegades.

I el cavaller, que veié que els seus companyons eren morts, no tingué més ganes de viure... i a un li donà un colp per mig la cara, que totes les dents i les barres li trencà, i caigué de seguida sobre l'altre que es trobava darrere, i com que l'altre no es pogué retenir, caigueren ambdós al peu de la torre i immediatament foren morts.

I estant jo en una alqueria meua per nom Xirivella, que és a l'Horta de València, i dorment en el meu llit, a mi vingué en visió un prohom vell vestit de blanc que em digué:
-XXXXXXX, alça't i pensa de fer un llibre de les grans meravelles que has vistes que Déu ha fetes en les guerres on tu has estat.

L'endemà, que era divendres, el dit mossèn Bernat fou portat a la dita plaça, i en hora de tèrcia, públicament i a la vista de tota la ciutat, en la dita plaça, li fou tallat el cap. I, donant el cos a la seua sepultura, fou a nós tramés el cap, car així fou acordat pel nostre primogènit i per aquells del seu Consell.

I quan vingué l'altre dia a l'hora de vespres encarregàrem de dir al rei i a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen els cristians que nostra era València, que posassen la nostra senyera en la torre que ara és del temple. I ells digueren que els plaïa. I nós érem entre la rambla i el reial i la torre. I quan vam veure la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem i, girant-nos cap a orient, ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra pel gran favor que Déu ens havia fet.
I mentrestant, els sarraïns prepararen l'eixida en els cinc dies que havien pactat amb nós, i al tercer dia ja estaven tots preparats per a eixir. I nós, amb cavallers i hòmens armats prop de nós, els vam traure tots en aquells camps que són entre Russafa i la vila i haguérem de ferir hòmens, perquè volien prendre als sarraïns robes i apoderar-se d'algunes sarraïnes i infants. Mai no havia eixit tanta gent de València, que entre hòmens i dones n'eren cinquanta mil.

Potser a primera vista us sorprendrà, però estic segur que si hi penseu una miqueta, acabareu donant-me la raó: no hi ha llengua tan unificada com el català. Perquè, si ens fixem en el castellà, la zona on es parla el castellà de Castella ben petita és.Al Regne de Castella hi ha regions on el castellà es parla de diverses maneres. Es diferencien entre elles, com el català i l’aragonés al nostre país i això que comparteixen rei. Però, així com al nostre país la llengua redominant és una -i molt uniforme- al Regne de Castella hi ha moltes diferències regionals. I el mateix passa a França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Romania.

Quan lo rei viu que el fet per què era anat ne aquí era vengut li era vengut a menyscapte e que no podia venir a acabament de ço que cuidava fer, ajustà son consell dels barons e dels savis homens de la host
-Barons -dix lo rei-: ço per què jo havia començat aquest fet ne per què era vengut ací, m'és fallit; que jo cuidava haver Constantina e si hi l'hagués, ab lo poder que jo havia ací e ab lo secors qui em vengra de ma terra, jo conquistara tota Frequia, ab ľajuda de Déu. [...] E pus així és que nos som ací e havem presa terra salvament e en bon lloc e forts, que no temem res que tots quants sarraïns ha e'l món nos hic pusquen dan fer per terra ne per mar, volria que a honor de Déu e de la crestiantat hic faéssem tant que tota la crestiantat n'hagués honor e prou.

La conquesta de la Ciutat de Mallorca
Amb això, el quart dia abans que es fes l'assalt de la Ciutat. Nós, els nobles i els bisbes acordàrem convocar un consell general, i que en aquell consell juraren tots
sobre els sants Evangelis i la creu de Déu que en entrar a la Ciutat de Mallorca, quan fora assaltada, cap ric-ho me ni cavaller ni home de peu, que ningú tornara enrere, del moment que haguera començat a caminar per anar a entrar a la Ciutat, ni s'aturara si doncs no eestav ferit mortalment; i si tenia alguna ferida mortal i hi havia a prop algun parent o algú de la host, que l'acostara a una part o a algun lloc on es poguera arrambar i que avançaren i entraren a la Ciutat per força, sense girar el cap ni el cos endarrere; i qui fera altrament, que fóra tan traïdor com els que maten llur senyor.
I en aquella jura Nós volguérem jurar tal com ells ho feien, i els nobles ens prohibiren que ho juràrem, però els diguérem que consideràvem com si ho haguérem jurat.

I si algú pregunta: en XXXXXX, quines gràcies coneixeu vós que fan els reis d’Aragó als seus súbdits? Jo us ho diré: la primera gràcia és que governen els seus ricshòmens, prelats, cavallers i ciutadans guiats per la veritat i el dret, com cap altres senyors del món

Ara contarem de quina manera Nós fórem engendrat i de quina manera fou el nostre naixement. Primerament de quina manera Nós fórem engendrat. Nostre pare el rei en Pere no volia veure nostra mare la reina, i succeí que una vegada el rei nostre pare es trobava a Llates i la reina nostra mare estava a Miravalls. I anà al rei un richome, per nom Guillem d’Alcalà, i li pregà tant que el feu anar a Miravalls, on era la reina nostra mare. I aquella nit que ambdós estaven a Miravalls, volgué Nostre Senyor que Nós fórem engendrat. I quan la reina nostra mare se sentí prenyada, se’n tornà a Montpeller. I aquí volgué Nostre Senyor que fora el nostre naixement en casa d’aquells, la vespra de nostra Santa dona Mare de Déu de la Candela.