L'any 395, l'emperador romà Teodosi va dividir l'Imperi entre els
seus dos fills: a Honori li va entregar la part d'Occident i a Arcadi
la d'Orient. Aquesta divisió tenia com a objectiu poder-se defensar
millor dels atacs dels pobles germànics.
L'imperi Romà d'Orient va resistir els atacs dels bàrbars i es va
mantenir fins al segle XV amb el nom d'Imperi Bizantí. La seua
denominació provenia de la seua capital, l'antiga colònia grega de
Bizanci a la qual els romans van denominar Constantinoble. Les terres
de l'Imperi Bizantí eren les del Mediterrani Oriental i les del mar
Negre: Grècia, els Balcans fins al Danubi, Síria, l'Àsia Menor i
Egipte.
La seua època de màxima esplendor va ser la del govern de
l'emperador Justinià, a la primera meitat del segle VI. Aquest
emperador va voler reconstruir l'antic Imperi Romà i, per a això,
va realitzar expedicions que li van permetre controlar gran part
d'Itàlia, el nord de l'Àfrica i les costes del sud de la Hispània
visigoda.
A més a més, l'imperi va gaudir d'una prosperitat econòmica
gràcies l'agricultura, la vitalitat del comerç mediterrani i el
desenvolupament en les seues ciutats d'una important artesania de
seda, tapissos, orfebreria, esmalts, cuir, etc.
La seua capital, Constantinoble, es va convertir en el port
d'arribada dels grans productes comercials i va ser una de les
principals ciutats de l'Edat Mitjana, caracteritzada per les seues
àmplies avingudes, els fòrums, el palau imperial, el senat,
l'hipòdrom i la basílica de Santa Sofia.
Però a la primera meitat del segle VII els àrabs van ocupar Egipte,
Palestina i Síria, que eren les províncies més riques de l'Imperi
Bizantí, pel que va quedar reduït a les terres més pobres. Així
doncs, no es va poder defensar de l'atac dels turcs, establerts a
l'Àsia Menor, que es van acabar apoderant de Constantinoble el 1453,
posant fi a l'Imperi Bizantí.
L'any 395, l'emperador romà Teodosi va dividir l'Imperi entre els
seus dos fills: a Honori li va entregar la part d'Occident i a Arcadi
la d'Orient. Aquesta divisió tenia com a objectiu poder-se defensar
millor dels atacs dels pobles germànics.
L'imperi Romà d'Orient va resistir els atacs dels bàrbars i es va
mantenir fins al segle XV amb el nom d'Imperi Bizantí. La seua
denominació provenia de la seua capital, l'antiga colònia grega de
Bizanci a la qual els romans van denominar Constantinoble. Les terres
de l'Imperi Bizantí eren les del Mediterrani Oriental i les del mar
Negre: Grècia, els Balcans fins al Danubi, Síria, l'Àsia Menor i
Egipte.
La seua època de màxima esplendor va ser la del govern de
l'emperador Justinià, a la primera meitat del segle VI. Aquest
emperador va voler reconstruir l'antic Imperi Romà i, per a això,
va realitzar expedicions que li van permetre controlar gran part
d'Itàlia, el nord de l'Àfrica i les costes del sud de la Hispània
visigoda.
A més a més, l'imperi va gaudir d'una prosperitat econòmica
gràcies l'agricultura, la vitalitat del comerç mediterrani i el
desenvolupament en les seues ciutats d'una important artesania de
seda, tapissos, orfebreria, esmalts, cuir, etc.
La seua capital, Constantinoble, es va convertir en el port
d'arribada dels grans productes comercials i va ser una de les
principals ciutats de l'Edat Mitjana, caracteritzada per les seues
àmplies avingudes, els fòrums, el palau imperial, el senat,
l'hipòdrom i la basílica de Santa Sofia.
Però a la primera meitat del segle VII els àrabs van ocupar Egipte,
Palestina i Síria, que eren les províncies més riques de l'Imperi
Bizantí, pel que va quedar reduït a les terres més pobres. Així
doncs, no es va poder defensar de l'atac dels turcs, establerts a
l'Àsia Menor, que es van acabar apoderant de Constantinoble el 1453,
posant fi a l'Imperi Bizantí.
Creació de l'Imperi Bizantí i esplendor