La Renaixença

Nom donat al moviment [blank_start]català[blank_end] de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle [blank_start]XIX[blank_end] i amb el qual s'obre el període [blank_start]contemporani[blank_end] de la literatura catalana. El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la [blank_start]Renaixença[blank_end] (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment [blank_start]romàntic[blank_end] que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de [blank_start]cultura[blank_end] autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'[blank_start]idioma[blank_end]) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en [blank_start]català[blank_end] (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la [blank_start]dignificació[blank_end] de l'idioma i l'edificació d'una literatura [blank_start]nacional[blank_end]) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de [blank_start]Catalunya[blank_end] en el terreny de la cultura.

La publicació (1833) de l'ocasional poema d'[blank_start]Aribau[blank_end] "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l'[blank_start]origen[blank_end] de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns ilÃlustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel [blank_start]romanticisme[blank_end] que despuntava, fomentà una [blank_start]consciència[blank_end], entre elegíaca i [blank_start]reivindicativa[blank_end], de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni [blank_start]Puigblanch[blank_end], Pròsper de [blank_start]Bofarull[blank_end], Fèlix [blank_start]Torres Amat[blank_end], Bergnes de las Casas, López Soler i [blank_start]Aribau[blank_end], entre d'altres.

La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la [blank_start]burgesia[blank_end] liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa [blank_start]llengua[blank_end] al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià [blank_start]Aguiló[blank_end], Joan Cortada, Manuel Milà i [blank_start]Fontanals[blank_end], Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies. A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de [blank_start]Bones Lletres[blank_end] de Barcelona, la [blank_start]Universitat[blank_end] de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume [blank_start]Collell[blank_end] i [blank_start]Torras i Bages[blank_end]), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i [blank_start]diccionaris[blank_end], pel que fa a la llengua), crea els seus propis [blank_start]mites[blank_end] polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.

La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels [blank_start]Jocs Florals[blank_end] de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de [blank_start]Bofarull[blank_end] i Víctor [blank_start]Balaguer[blank_end] foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita [blank_start]burgesia[blank_end] urbana i dedicats gairebé exclusivament a la [blank_start]poesia[blank_end]. El paral·lel renaixement provençal, tot i ser mancat d'una certa politització que animava el català, no deixà mai d'explotar-se com una confirmació dels progressos de la Renaixença.

El moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura [blank_start]popular[blank_end] (que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció) i més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm [blank_start]Clavé[blank_end] o Frederic Soler), caracteritzats sovint per una [blank_start]radicalització[blank_end] política, federal i republicana, que contrastava amb el caràcter progressivament [blank_start]conservador[blank_end] de la Renaixença. Pel que fa als gèneres [blank_start]cultes[blank_end], calgué afavorir?ne la catalanització d'acord amb el designi renaixentista d'edificar una literatura [blank_start]nacional[blank_end]. La novel·la, catalana ja pel que fa als temes, comptà amb una primera obra en català (L'orfeneta de [blank_start]Menargues[blank_end], d'Antoni de [blank_start]Bofarull[blank_end]) el 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als [blank_start]Jocs Florals[blank_end]. El teatre (que comptava amb uns gèneres populars molt vius en català i que no formà part dels Jocs fins al 1875) estrenà el primer drama en català (Tal faràs, tal trobaràs, de Vidal i Valenciano) el 1865. La poesia culta que s'editava en català des de 1839 (Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí) coronà el seu procés amb el prestigi del poema èpic L'[blank_start]Atlàntida[blank_end], de Jacint [blank_start]Verdaguer[blank_end], publicat el 1878. Fruit de l'ambient general de la Renaixença i prova cabdal de la seva eficàcia i la seva oportunitat fou la plètora d'autors de gran qualitat que es revelaren al darrer terç del segle XIX vinculats als Jocs Florals, com Jacint [blank_start]Verdaguer[blank_end], Àngel [blank_start]Guimerà[blank_end], Emili Vilanova, Narcís [blank_start]Oller[blank_end], Francesc Pelagi Briz o Josep Pin i Soler, junt amb crítics com Joan Sardà o Josep Yxart, alhora que s'hi incorporaven autors fins aleshores allunyats com Frederic [blank_start]Soler[blank_end].

Aquesta generació dugué a terme la fundació o la consolidació dels principals instruments de difusió de la Renaixença; [blank_start]revistes[blank_end] (La Renaixensa, [blank_start]Lo Gay Saber[blank_end], El Calendari Català, La [blank_start]Ilustració Catalana[blank_end]), [blank_start]editorials[blank_end] (La Protecció Literària, La Renaixensa, Ilustració Catalana), [blank_start]associacions[blank_end] (La Jove Catalunya, Associació Catalanista d'Excursions Científiques, Associació Catalana de Excursions, Centre Català), etc., a més d'una [blank_start]politització[blank_end] creixent i matisada del moviment (iniciada, en part, per Valentí Almirall) i un panorama cultural ja molt complet. La Renaixença fou, a més d'una voluntat de cultura [blank_start]autònoma[blank_end], una manera peculiar de servir aquest propòsit: un estil i una temàtica d'arrel [blank_start]romàntica[blank_end], uns criteris lingüístics o bé acadèmics o bé arcaïtzants, i una actitud [blank_start]liberal[blank_end] i moderada que procedia de la seva arrel [blank_start]burgesa[blank_end]. En aquesta orientació, la Renaixença és ja sentenciada cap a 1890 amb els primers signes de vitalitat de la generació del [blank_start]Modernisme[blank_end], la qual, fidel a l'essència de la Renaixença, la serví amb uns criteris i unes actituds notablement diferents i amb un sentit [blank_start]estètic[blank_end] profundament renovat.

A Mallorca, l'entrada dels nous corrents començà cap a 1833 i quallà en la revista [blank_start]La Palma[blank_end] (1840-1841) de Josep M. [blank_start]Quadrado[blank_end], la qual introduí el romanticisme, afavorí la recuperació de textos antics i establí contactes amb el Principat, tanmateix sense primar l'ús de la llengua pròpia. La generació posterior, que cursà estudis a Barcelona, es va comprometre amb la Renaixença a través dels Jocs Florals. Marià [blank_start]Aguiló[blank_end], Josep Lluís Pons i [blank_start]Gallarza[blank_end], Jeroni [blank_start]Rosselló[blank_end], Pere d'Alcàntara Peña o Miquel Victorià Amer en van ser membres destacats, des d'una posició conservadora que no va acceptar l'evolució del moviment cap a ideologies més compromeses [blank_start]políticament[blank_end]. Cap a finals dels vuitanta, Miquel del Sants Oliver i el grup de "La Almudaina", influïts ja per la nova estètica [blank_start]modernista[blank_end], acosten Mallorca al moviment reivindicatiu amb plantejaments més progressistes. Al País Valencià la Renaixença es desenvolupà també en tres etapes similars. La primera, entre 1830 i 1859, es caracteritza per l'entrada del [blank_start]romanticisme[blank_end] a través d'El Mole, revista liberal, i pels contactes de Pasqual Pérez, Vicent Boix i Josep M. Bonilla amb Víctor Balaguer; la segona (1850-1874), presidida per Teodor Llorente i Lo [blank_start]Rat Penat[blank_end], presenta un caràcter marcadament [blank_start]conservador[blank_end] que l'allunya de les reivindicacions polítiques i la inclina cap a un cert occitanisme; la tercera (1874-1909), pren una inclinació [blank_start]progressista[blank_end], sota la direcció de Constantí Llombart.