Nom donat al moviment de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle i amb el qual s'obre el període de la literatura catalana.

El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de autònoma (que s'identifica amb l'ús de l') i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la de l'idioma i l'edificació d'una literatura ) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de en el terreny de la cultura.

La publicació (1833) de l'ocasional poema d' "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l' de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns ilÃlustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel que despuntava, fomentà una , entre elegíaca i , de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni , Pròsper de , Fèlix , Bergnes de las Casas, López Soler i , entre d'altres.

La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià , Joan Cortada, Manuel Milà i , Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.

A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de de Barcelona, la de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume i ), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i , pel que fa a la llengua), crea els seus propis polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.

La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de i Víctor foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita urbana i dedicats gairebé exclusivament a la .

El paral·lel renaixement provençal, tot i ser mancat d'una certa politització que animava el català, no deixà mai d'explotar-se com una confirmació dels progressos de la Renaixença.

El moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura (que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció) i més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm o Frederic Soler), caracteritzats sovint per una política, federal i republicana, que contrastava amb el caràcter progressivament de la Renaixença. Pel que fa als gèneres , calgué afavorir?ne la catalanització d'acord amb el designi renaixentista d'edificar una literatura . La novel·la, catalana ja pel que fa als temes, comptà amb una primera obra en català (L'orfeneta de , d'Antoni de ) el 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als . El teatre (que comptava amb uns gèneres populars molt vius en català i que no formà part dels Jocs fins al 1875) estrenà el primer drama en català (Tal faràs, tal trobaràs, de Vidal i Valenciano) el 1865. La poesia culta que s'editava en català des de 1839 (Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí) coronà el seu procés amb el prestigi del poema èpic L', de Jacint , publicat el 1878.

Fruit de l'ambient general de la Renaixença i prova cabdal de la seva eficàcia i la seva oportunitat fou la plètora d'autors de gran qualitat que es revelaren al darrer terç del segle XIX vinculats als Jocs Florals, com Jacint , Àngel , Emili Vilanova, Narcís , Francesc Pelagi Briz o Josep Pin i Soler, junt amb crítics com Joan Sardà o Josep Yxart, alhora que s'hi incorporaven autors fins aleshores allunyats com Frederic .

Aquesta generació dugué a terme la fundació o la consolidació dels principals instruments de difusió de la Renaixença; (La Renaixensa, , El Calendari Català, La ), (La Protecció Literària, La Renaixensa, Ilustració Catalana), (La Jove Catalunya, Associació Catalanista d'Excursions Científiques, Associació Catalana de Excursions, Centre Català), etc., a més d'una creixent i matisada del moviment (iniciada, en part, per Valentí Almirall) i un panorama cultural ja molt complet.

La Renaixença fou, a més d'una voluntat de cultura , una manera peculiar de servir aquest propòsit: un estil i una temàtica d'arrel , uns criteris lingüístics o bé acadèmics o bé arcaïtzants, i una actitud i moderada que procedia de la seva arrel . En aquesta orientació, la Renaixença és ja sentenciada cap a 1890 amb els primers signes de vitalitat de la generació del , la qual, fidel a l'essència de la Renaixença, la serví amb uns criteris i unes actituds notablement diferents i amb un sentit profundament renovat.

A Mallorca, l'entrada dels nous corrents començà cap a 1833 i quallà en la revista (1840-1841) de Josep M. , la qual introduí el romanticisme, afavorí la recuperació de textos antics i establí contactes amb el Principat, tanmateix sense primar l'ús de la llengua pròpia. La generació posterior, que cursà estudis a Barcelona, es va comprometre amb la Renaixença a través dels Jocs Florals. Marià , Josep Lluís Pons i , Jeroni , Pere d'Alcàntara Peña o Miquel Victorià Amer en van ser membres destacats, des d'una posició conservadora que no va acceptar l'evolució del moviment cap a ideologies més compromeses . Cap a finals dels vuitanta, Miquel del Sants Oliver i el grup de "La Almudaina", influïts ja per la nova estètica , acosten Mallorca al moviment reivindicatiu amb plantejaments més progressistes.

Al País Valencià la Renaixença es desenvolupà també en tres etapes similars. La primera, entre 1830 i 1859, es caracteritza per l'entrada del a través d'El Mole, revista liberal, i pels contactes de Pasqual Pérez, Vicent Boix i Josep M. Bonilla amb Víctor Balaguer; la segona (1850-1874), presidida per Teodor Llorente i Lo , presenta un caràcter marcadament que l'allunya de les reivindicacions polítiques i la inclina cap a un cert occitanisme; la tercera (1874-1909), pren una inclinació , sota la direcció de Constantí Llombart.