A Pompeia la gent amb pocs recursos vivía generalment en habitacions llogades de la part davantera d'una domus, sovint damunt de la tabernae.

En canvi, a les grans ciutats, com la mateixa Roma, s'amuntegava en cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae).

Eren més altes que la domus, arriben fins als tres o quatre pisos. Per tant, com que les construÏen sense cura, amb els materials més barats, estaven molt exposades al perill d'ensorrament i d'incendi.

Es construÏen al voltant d'un pati interior que permitia la ventilació i la il·luminació de les habitacions que no donaven al carrer.
Tenien molts balcons i finestres cara enfora o cap al pati. Per aixó res no impedia que hi entrés el soroll del carrer, tot al contrari que les cases senyorials.
Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les necessitats de la família. Els lloguers eren cars.
Normalment, no disposaven de conduccions d'aigua: calia anar-ne a buscar a la font pública més propera. Molts tampoc tenien comuna a tots els pisos.

	Creado por laura.benitez hace más de 10 años

LLATÍ Apunte sobre LES CASES PRIVADES, creado por laura.benitez el 07/05/2014.