LITERATURA

Literatura del segle XIX - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) El segle XIX fou un temps en el qual van sorgir canvis económics, polítics, científics i filosòfics. A més de la Revolució Francesa (1789) que defensà el lema "llibertat, igualtat i fraternitat", la revolució industrial afavorí socialment aquests canvis. Les llibertats i els drets dels ciutadans augmentaren per les "noves" idees liberals burgueses. Aquesta subsituí la noblesa com a classe social dominant, alhora que la societat feudal es convertia en una nova societat de classes, en què el poble esdevenia proletariat, classe treballadora que emigrava de zones rurals a ciutats industrialitzades. Diversos corrents ideològics, filosòfics i estètics que s'expressaren en la literatura i en la resta de les arts, succeïren al llarg del segle.

Romanticisme - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)     https://image.slidesharecdn.com/renaixenairomanticisme-140302050955-phpapp02/95/renaixena-i-romanticisme-7-638.jpg?cb=1393737071 Fue un moviment artístic i cultural, nascut a Alemanya i la Gran Bretanya, que s'estengué arreu d'Europa a la fi del segle XVIII i durant la primera meitat del XIX. Els romàntics creien en la bondat natural de les persones i defensaven tant la llibertat individual com la col·lectiva, que es va traduir en una exaltació del sentiment patriòtic. A més, afirmaven la importància de les forces irracionals de la vida, la fantasia i els sentiments, i foren crítics amb les idees de la Il·lustració (s. XVIII), basades en la ciència i el predomini de la raó. Algunes d'aquestes idees es reflecteixen en la literatura amb els trets següents:

·Conreu de diferents gèneres (novel·la, poesia i teatre) i defensa de la creativitat, l'originalitat i la diversitat de les formes poètiques.

·Experimentació de temàtiques noves: el que és lleig o grotesc, el prsonatge marginat o la víctima. També hi ha un interés pels temes històrics, sobretot de l'edat mitjana i èpoques glorioses, a fi de cercar les arrels del present. 

·Narració de les històries des d'un punt de vista subjectiu, molt interessant per explorar la realitat interior de l'individu, de manera que és freqüenttrobarhi somnis i visions. L'entorn també pren un protagonisme especial, ja que els romàntics creuen que el paisatge es fonamental per a elevar l'ànima.

·Protagonisme d'un heroi romàntic, que sent insatisfacció davant la realitat i pretén transformar-la amb un idealisme poètic i estètic, amb enyorança, malenconia o dolor.

·Victor Hugo 

·Walter Scott

·Mary Shelley

·Àngel Guimerà

·Jacint Verdaguer

Costumisme - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) S'interpreta com una afirmació de les tradicions, una reacció enfront dels canvis que introduïa la industralització en els costums socials. També trobem diferències entre el costumisme rural, vinculat a la vida i les tradicions del camp, més conservador; i el costumisme urbà, en contacte amb els canvis socials, de caràcter més crític i liberal. Aspirava a descriure la realitat contemporània, contràriament a la tendència historicista del romanticisme, i no només es desenvolupà en la prosa periodística, sinó que afectà també la poesia, el teatre i la narrativa, en la qual els elements de ficció perden pes en favor de la informació. Tot i això, el gènere més genuí del costumisme és l'article o quadre de costums.

Realisme - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) Es desenvolupà des de mitjan segle XIX, amb una posició crítica enfront de l'idealisme i del subjectivisme dels romàntics, atés que volia reflectir la realitat amb objectivitat, descriure tant la bondat com la maldat, tant la vellesa com la lletjor. Abandonà la perspectiva històrica i s'interessà per la societat contemporània; rebutjà la fantasia, el somni i els símbols; els individus ja no estaven dominats per forces inconscients, sinó marcats per un temps, un espai i un ambient. Els realistes volien descriure la realitat total, tant els aspectes individuals com els socials, polítics i econòmics; així, la crítica social sol estar present en les obres realistes. El gènere és conreat fou la novel·la,desenvolupada arreu d'Europa durant la segona meitat del segle XIX, a partir de obres de :

El gènere és conreat fou la novel·la,desenvolupada arreu d'Europa durant la segona meitat del segle XIX, a partir de obres de :

·Balzac

·Stendhal

·Flaubert

És característic d'aquests autors l'observació minuciosa, la documentació prèvia, la descripció fidel de la realitat i la tècnica del narrados omniscient. En la nostra literatura, el realisme s'aproxima al costumisme i, a partir de 1880, Narcís Oller introdueix aspectes del naturalisme.

Naturalisme - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) És un corrent literari que sorgí a França com a evolució del realisme, molt influït per l'esperit científic i positivista de l'època afirmava el determinisme biològic i social, és a dir, que el comportament humà estava determinat per lleis basades en la condiciósocial i en l'herència biológica dels individus. Així, són característics els ambients degradats i els personatges sotmesos a pressions.

·Émile Zola (París, 1840- 1902), novel·lista, publicista i periodista. Era admirador de Balzac i de Flaubert i defensor de l'aparició dels nous principis científics a la literatura i a l'anàlisi dels diversos aspectes de la realitat. A casa nostra, l'obra de Zola influí en algunes novel·les de Narcís Oller i en l'obra, en castell'a, del valencià Vicent Blasco Ibáñez. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Renaixen%C3%A7a En els segles anteriors a la Renaixença, la noblesa era la classe que havia abandonat la nostra llengua en favor del castellà, i ara serà l'alta burgesia. L'arribada de les idees romàntiques (1830) va comportar que es despertara un sentiment reivindicatiu, que provocà el sorgiment de moviments de recuperació d'algunes lengües minoritzades i de les senyes d'identitat cultural pròpia.

A partir del tercer decenni del segle XIX, trobem textos literaris que mostren la voluntat de recuperació dels usos cultes o formals de la llengua. La publicació en 1833 del poema "La Pàtria", de Bonaventura Carles Aribau, es pren com a inici de la Renaixença, data que coincideix amb la traducció dels principals autors romàntics europeus: Chateaubriand, Byron, Scott, Hugo, Dumas, Manzoni, Leopardi...

La Renaixença, a més de reivindicar la llengua formal i la literatura culta, afavorí el sentiment patriòtic i les senyes d'identitat col·lectiva, així la classe burgesa evolucionà envers posicions nacionalistes. El moviment de la Renaixença no es desenvolupà de manera uniforme en tots els territoris, sinó que s'estengué a poc a poc durant més de 60 anys, en 4 etapes:

1a etapa. A Catalunya, a partir de 1830 s'inicià la poesia romàntica en castellà o en català. 2a etapa. En 1859 es recuperaren a Barcelona els Jocs Florals, certamen literari d'origen medieval. 3a etapa. A partir de 1870, els Jocs Florals també es convocaren a València, i l'any 1878 es creà Lo Rat Penat, societat de defensa de la llengua. 4a etapa. A les Illes Balears, la Renaixença s'introduí cap a la fi del segle XIX i les primeries del XX.

La poesia fou el gènere més conreat durant la Renaixença. Cal tindre en compte que els Jocs Florals estimularen la creació poètica, que desenvolupava la temàtica patriòtica, religiosa i amorosa. En la poesia de tema patriòtic, d'acord amb l'esperit romàntic, hi ha una recuperació del passat medieval, de la història i dels personatges propis com a senyes d'identitat, i també una presència de descripcions de paisatges propis. La situació d'estàndard literari, privat d'un registre culte modern, i l'existència d'una llengua viva, farcida de castellanismes, dificultaven l'escriptura de novel·les i d'obres de teatre culte, ja que aquests gèneres haurien necessitat no només un estàndard normativitzat, sinó també una infraestructura cultural i legar que no existia. Els escriptors empraen un estàndard literari arcaïtzant, que prenia com a referent la llengua clàssica del segle XV, ja que la voluntat de correció els duia a evitar els barbarismes moderns. Així, es revifaren velles polèmiques sobre l'estàndard literari. Hi havia 2 corrents: ·Els cultistes, partidaris d'una llengua antiquada. ·Els populistes, partidaris d'una llengua viva del poble (amb vulgarismes i castellanismes).

·Teodor LLorente

Presentació - Teodor Llorente (cervantesvirtual.com) Teodor Llorente Olivares (València, 1836-1911) estudià dret i filosofia i lletres; s'inicià en la literatura com a traductor al castellà d'autors europeus. Fou periodista, fundador i director del diari Las Provincias, i exercí de diputat i senador com a cap del partit conservador a València. Publicà els primers poemes en castellà en Versos de Juventud (1907). En 1857, impulsat pel mallorquí Marià Aguiló, Llorente es vinculà a la Renaixença i escrigué en valencià, en "llengua llemosina", poemes històrics, patriòtics, religiosos i amorosos, inspirats en la temàtica dels Jocs Florals, que foren recollits en Llibret de versos (1885). Fou coronat com a poeta a València en 1909. Escriguè poemes de tema rural, amb ambients populars idíl·lics i estampes costumistes, com ara "Vora el barranc dels Algadins" o "La barraca".

·Constantí Llombart  

Ès el pseudònim de Carmel Navarro i LLombart. Pertanyia a una família humil i prompte abandonà els estudis per treballar d'enquadernador en una editorial.  Publicà poesia des de ben jove. Fou un valencianista militant i activista republicà, i en 1878 fundà, juntament amb Teodor Llorente, Lo Rat Penat. Llombart escrigué i edità una gran varietat d'escrits; reedità el Diccionari valencià-castellà d'Escrig i diversos autors clàssics, i escriguè Los fills de la morta viva, on ressenyà les aportacions d'altres poetes de la Renaixença valenciana. També dirigií publicacions periòdiques culturals i satíriques.  

https://sites.google.com/site/lanarrativadelseglexix2/  

La narrativa es desenvolupà al llarg del segle XIX seguint els moviments estètics i ideològics que sorgiren, en un context històric de grans transformacions econòmiques i socials. Els escriptors eren hereus de la Revolució Francesa de 1789 i de la revolució industrial. Es van succeir diferents corrents estètics; durant la primera meitat de segle predominen les idees romàntiques, però durant la segona meitat tiomfaren el realisme i el neutralisme. ·Romanticisme: defensà arreu d'Europa la llibertat dels individus i dels pobles. Aques esperit produí a casa nostra el moviment de la Renaixença, que impulsà la recuperació de la literatura culta i la recuperació dels nostres escriptors clàssics medievals com a referents literaris, i també el tractament de temes històrics.

· El realisme i el naturalisme: promulgaven la cerca de la veritat i l'objectivitt per sobre de les idees.

· L'anglés Walter Scott: La nostra narrativa romàntica de la Renaixença adoptà l'estil medievalitzant i conservador de Walter Scott, que situava l'acció en moments històrics de crisi i que pretenia descriure l'època amb objectivitat a partir d'uns personatges ficticis com a protagonistes.

· Els francesos Chateaubriand, Victor Hugo, Alfred de Vigny, Balzac, Zola o George Sand i de Vigny proclamaren la llibertzt de l'escriptor d'extraure'n un ensenyament moral a paritr de la recreació dels grans personatges històrics. Balzac, Zola i George Sand representaren el canvi al realisme.

· L'alemany Goethe, autor romàntic que conreà la poesia, el teatre i la novel·la folosòfica. La seua obra reflecteix molt bé la inquietud del seu temps davant una nova època.

·Antoni de Bofarull i de Brocà - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)    

Fou un dels excriptors principals de la Renaixença, historiador i autor de poesia, novel·la i teatre, a més de coautor d'una gramàtica. Fundà el diari satíric El Hongo i publicà articles de crítica literària en diversos diaris, en els quals reivindicà el restabliment dels Jocs Florals. Fou director de l'Arxiu de la Conora d'Aragó, càrrec que el vinculà amb la documentació històrica i que explica  el caràcter històric de la seua obra. Amb la finalitat d'impulsar la narrativa, va escriure L'orfeneta de Menarques (1862), la primera novel·la romàntica en la nostra llengua, al voltant dels personatges històrics i els fets succeïts en el compromís de Casp (1412). Bofarull mateix explica en el pròleg les dificultats amb què es trobaven els novel·listes a causa de la manca d'un estàndard literari modern, d'un públic lector alfabetitzat i d'una indùstria editorial.

·Narcís Oller i Moragas - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)  

Narcís Oller alternà la professió d'advocat amb l'escriptura de novel·les, contes, quadres e costums, teatre i llibres de memòries. Inicià la seua carrera literària en castellà, però la relacióamb escriptors de la Renaixença i amb els crítics Josep Yxart i Joan Sardà, introductros del naturalisme, portaren Narcs Oller a canviar de llengua. D´altra banda, el coneixement d´escriptors castellans com ara Galdós, Clarín, Emilia Pardo Bazán, i la lectura  del francés Émile  Zola, l´orientaren envers el realisme francés i les tècniques naturalistes. Narcís Oller busca la veritat en l´art, entesa com a reproducció de la realitat, perspectiva que el lliga a la realitat del seu temps i el seu entorn en els temes que tracta: la problemàtica que generà la construcció del ferrocarril, el caciquisme, l´ascens de la bugesia, la crisi econòmica, etc. Tot això, els seus personatges tenen rets lleugerament idealitzats tant els positius com els negatius; aquest esdevenen caricatures amb grans dosis de crítica social contra tares socials com ara ´avarícia, la calúmnia o els vonvencionalismes, des d´una òptica moralista i un sentiment d´arrel romàntica. La seua primera novel·la fou La papallona, obra en què hi ha elements realistes i naturalistes, i que li donà fama a Europa. En L´Escanapobres desenvolupa el tema de la passió pels diners, que condueix el protagonista a una mort tràgica amb barreja del naturalisme i una intenció moral. Vianiu descriu la decandència social, política i moral de la vida ciutadana. La febre d´or (1890-92) fou la novel·la més ambiciosa i extensa d´Oller, en què narra l´enriquiment d´una família humil, gràcies a la febre borsària. La bogeria és un estudi psicològic de la demència. Finalment, Pilar Prim, una novel·la psicològica amb tècniques modernistes, narra les dificultats d´una viuda a l´hora de refer la vida sentimental a causa dels prejudicis morals i sociales.    

Teatre regional - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)

El teatre valencià del segle XIX s'arrela en la tradició popular dels col-loquis del segle anterior, I es manté malgrat les disposicions legals en contra, com ara el decret de 1867 que prohibia en les obres teatrals l'ús de cap altra llen. gua que no fóra el castellà, fet que forçava els autors dramàtics a escriune textos més o menys bilingües. L'interés creixent pel teatre durant el segle XIX es relaciona amb la consoli- dació de les classes mitjanes urbanes i l'ascens de la burgesia, que es com- plaia de veure representats els seus problemes i les seues aspiracions en les obres de teatre. Una mostra d'aquest interés fou la inauguració en 1832 del Teatre Nou de València, que es transforma en Teatre Principal en 1854, més d'altres locals que s'hi dedicaren en diferents pobles i ciutats. Però cal tindre en compte que el teatre decimonònic no fou gens homogeni; mitjan segle XIX es podien distingir dues tendències teatrals: el teatre popu- lar i el teatre culte.   ·El teatre popular defensava l'ús de la llengua tal com es parla, és a dir, recollia les expressions més vives i col·loquials, incloent-hi els vulgarismes Tels castellanismes, en els temes tractats era fidel a la descripció de la vida quotidiana, encara que també hi havia teatre religiós popular, com ara els miracles de sant Vicent Ferrer El gènere més representatiu del teatre popular fou el sainet; hi predominava el caràcter comic I burlesc de situacions domèstiques amb personatges típics de les classes populars, i amb una temàtica preferentment amorosa, encara que algunes obres adoptaven una visió més critica amb els costums socials o les decisions politiques. Entre els autors principals de sainets destacaren els valencians Josep Bernat i Baldoví, Eduard Escalante i Francesc Palanca i Roca i el català Frederic Soler, conegut amb el pseudonim de Serafi Pitarra.

·El teatre culte compartia els ideals i els criteris de la Renaixença, que prete- nia recuperar la literatura culta, per la qual cosa els autors evitaren l'ús de vulgarismes i castellanismes propis de la llengua popular, i els substituiren amb arcaismes medievals, com felen els poetes, els dramaturgs anomenaren aquesta llengua «llemosina». El corrent culte es caracteritzava pel conreu d'un teatre romàntic que recreava ambients i personatges històrics, preferentment medievals i també temes realistes i de crítica social. Els autors més representatius foren Angel Guimerà i Víctor Balaguer.

Eduard Escalante i Mateu - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) Eduard Escalante (València, 1834-1895) visqué la seua infantesa amb una tamilia humil del Cabanyal, ja que sa mare mori en el part i son pare fou desterrat, acusat de liberal. De jove treballà com a pintor de ventalls mentre escrivia obres de teatre prompte entrà en contacte amb autors de la Renaixença valenciana. Les dues primeres obres tracten de la vida de sant Vicent Ferrer, La vanitat castigada La muda, i encara que també escriqué el drama romàntic Raquel, es dedicà sobretot al sainet.

·Sainet - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) Fou autor de sainets com ara Un grapaet i prou, Bufar en caldo gelat, La xala, L'escaleta del dimoni, Tres forasters de Madrid, Les xiques de l'entresuelo, L'heréncia del rei Bonet o Les coentes. Les seues obres tingueren un gran èxit i influ- iren en altres saineters, que conrearen el gènere fins ben avançat el segle XX. Els sainets d'Escalante presenten caracteristiques que permeten reconéixer-los facilment: són una mostra en clau d'humor dels costums i els conflictes de les classes mitjanes i baixes. ja que aquestes vivien la problemática pròpia de la societat preindustrial valenciana de mitjan segle XIX. S'hi manifesta especialment el desig d'ascensió social de personatges ridiculs i farsants, que per aconseguir-ho canvien el valencià pel castellà, com a signe de distinció social. Tanmateix, I'humor hi té més pes que la critica social; hi contribueix l'ús d'interferències del castella, vulgarismes, paraules mal pronunciades...

Àngel Guimerà i Jorge - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)  Angel Guimerà (1845-1924) nasqué a Santa Cruz de Tenerife però, quan tenia huit anys, la familia es traslladà a Tarragona. Fou un dels fundadors del setmanari La Renaixença (1871)i es donà a conéixer com a poeta en 1877, any en què guanya tres premis dels Jocs Florals. Però el gènere que li atorgà el reconeixement del públic fou el teatre. En la trajectòria teatral de Guimerà es poden distingir tres etapes: ·Etapa romàntica. Correspon a l'estrena de la primera obra teatral, Gal·a Placídia, dins de l'estètica romàntica de tema històric, que suposà la restauració del teatre culte català, consolidat amb l'estrena de Mar i cel. ·Etapa dels drames realistes. Entre 1890 i 1900, Guimerà abandonà l'este- tica romantica ievoluciona vers el realisme amb temes més proxims als problemes de l'época en obres com Maria Rosa, Terra Baixa (on s'enfronten el món pur de la muntanya, "la terra alta", i el món corrupte i deshonest de la clutat, ela terra baixaa) i La filla del mar.  És el periode de plenitud de l'autor. ·Etapa final. Es un periode eclèctic, en què rep la influència del modernisme prova de renovar-se amb noves formes d'expressió. Finalment, però, retorna a la tragèdia romàntica en Jesús que torna i L'ànima és meva.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_del_segle_XX

El segle XX s'inicià a Europa amb diversoscorrents ideològics i estètics que aspiraven a la modernitat, afavorits per l'acceleració del progrés tecnològic i el gust per les novetats en els productes de consum. La industrialització del segle XIX havia generat un seguit de canvis socials entre els quals destaquen les migracions de població rural cap a les ciutats, la reivindicació de drets laborals, la generalització de l'alfabetització, i també la defensa del paper de l'art com a factor de transformació i modernització de la societat. Així, els països més industrialitzats i a les grans ciutats va ser  on aquests moviments es desenvoluparen amb més força i des d'on s'irradiava aquest desig de canvi, de crítica a l'estil de vida tradicional i de confiança en el progrés. Una de les aportacions d'aquest corrent de modernitat fou la idea de l'artista professional que es devia al seu art, d'acord amb la consigna "l'art per l'art", des d'una actitud oberta que acceptava l'evolució dels estils artístics, que havien de rebre la influència i interpretar els canvis que es produïen en cada època, sense limitacions en la tria de temes en el marc de l'experiència de la vida urbana. Era un artista per vocació amb dedicació plena, que havia de mantindre's independent dels interessos materials que es desprendien de la mentalitat burgesa dominant. https://ca.wikipedia.org/wiki/Modernisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_Valenci%C3%A0_de_la_Il%C2%B7lustraci%C3%B3_i_de_la_Modernitat

Els moviments d'avantguarda foren un conjunt de tendències i propostes artístiques renovadores, sorgides a Europa durant el primer terç del segle XX, que trencaven amb l'art i la moral tradicionals amb una actitud de protesta, d'inconformisme social i d'oposició a la cultura burgesa. En l'origen d'aquests moviments també trobem una certa fascinació davant la gran quantitat de descobriments i d'invents tecnològics produïts des de la darreria del segle XIX i de propostes psicològiques, com ara la psicoanàlisi.

Destaquen 4 moviments d'avanguarda:  

·El futurisme s'inspirava en el futur que anunciava el desenvolupament tecnològic, en les màquines, la  velocitat, lèlectricitat, els invents... Hi eren freqüents paraules com avió, grua, radiador, esquí... ·El cubisme sorgí de la pintura, del quadre de Picasso Les senyoretes d'Avinyó, i durà fins a 1914. Es caracteritza per l'ús de línies i formes geomètriques. El cubisme literari provà de desintegrar l'aparença uniforme de la realitat per a reconstruir-la, alterada amb elements diversos. ·El dadaisme nasqué a Zuric en 1916, amb una actitud de revolta artística contra la guerra europea, centrada en la desconstrucció de l'art, de la bellesa, i en la crítica de la literatura tradicional. Proposava una poesia incoherent, aconseguida mitjançant l'escriptura automàtica, és a dir, sense cap control de la raó, la manipulació de la tipografia o el trencament de la sintaxi. Els dadaistes feien servir l'absurd, l'atzaar, el subconscient o l'humor en la crítica social i proclamaren la llibertat de l'artista. ·El surrealisme nasqué a París en 1924, com a evolució del dadaisme, volia expressar el funcionament real del pensament i accedir al subconscient mitjançant l'escriptura automàtica i l'ús dels somnis, seguint Freud.    

Teatre de l'absurd - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) Es conreà a mitjan segle XX. Es tracta de l'elaboració literària del concepte filosòfic de l'absurd de l'existència, desenvolupat en la filosofia d'Albert Camus.  Aquest tipus de teatre abandona la lògica de l'estructura dramàtica tradicional i la del llenguatge. La concatenació d'esdeveniments en la trama se substitueix per una successió de situacions on prevalen els estats d'ànim o les emocions. Els diàlegs són repetitius i semblen no tiendre significat, sense connexions lògiques, que creen una atmosfera de somni. En són autors representatius Eugène Ionesco, Samuel Beckett, Jean Genet... En les nostres lletres destaca Manuel de Pedrolo.

Al començament del segle XX s'havia produït una renovació de la narrativa encapçalada per autors com Franz Kafka, Marcel Proust, Thomas Mann, James Joyce o Virginia Woolf. A la perspectiva del naturalisme, que volia captar la realitat biològica i social com a factors determinants de l'ésser humà, succeí que se suggerien mitjançant símbols sensibles. Especialment la novel·la esdevé un instrument de recerca que planteja hopòtesis sobre la vida. La novel·la nord-americana produí la Generació Perduda, amb escriptors com Ernest Hemingway, John Steinbeck o John Scott Fitzgerald, que mostren una actitud rebel enfornt d'una realitat múltiple o diversa que és explicada amb noves tècniqques com el fragmentarisme o l'eliminació del narrador omniscient.

Postmodernitat - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org) En el darrer quart del segle XX es produí una ruptura en el pensament, que es concretà en el discurs postmodern, un conjunt heterogeni d'idees entre les quals destaquen la desconfiança en la idea de progrés social, la fi de les utopies, la importància de les noves tecnologies, el poder dels mitjans de comunicació, l'atenció a l'economia del consum, el predomini de la imatge, l'abundància i l'accés a la informació, o l'aparició de noves perspectives ètniques i cullturals. Així mateix, s'alça la veu de diferents grups socials que aporten noves visions del món, com ara el discurs feminista, el d'alliberament de minories racials... En l'àmbit estètic, la postmodernitat abandonà criteris com ara l'espontaneïtat o l'originalitat en la creació artística, qüestionà el model de la narrativa històrica, la continuïtat dels valors de la cultura i defensà el valor del pasitx, la diversita, lescontradiccions, la simulació, la fragmentació i la barreja de llenguatges, tècniques, materials i perpectives en l'art. La representació del cos humà, que ja no serà únicament objecte de culte, sinó també expressió de violència i sofriment.