És un instrument cordòfon de la família de les cítares de post, és de teclat i cordes pinçades i pertany al mateix grup que la espineta i el virginal.
Té forma de mitja pera i és unida a un mànec de llargada variable, segons els diferents tipus que s’han derivat. Les cordes, habitualment són cinc de dobles i una de senzilla són pinçades.
És un instrument de corda pinçada i fons pla. Té una caixa de ressonància ovalada i amb cercles, amb un forat o uns quants i una barra transversal per a fixar les cordes.
Instrument utilitzat des del segle XII, però molt menys popular que la flauta de bec a l'Edat Mitjana i al Renaixement a conseqüència de la seva major dificultat d'execució. El seu tub és cilíndric, de fusta i té sis forats per tocar.
És un instrument similar a la flauta de bec per el seu sistema de digitació però són de mides diferents. El nom es refereix a la lletra J que és la forma que té l’instrument
És un instrument de set forats que es va construir durant els segles XV i XVI, formant una família que anava des de la soprano a la tenor i que no podia faltar a qualsevol agrupació de “ministrils”. La canya s’introduïa a la boca, el so resultava rígid.
És un instrument que apareix en gravats i il·lustracions des de l’any 1500. Va ser construït en quatre mides : alt, tenor, baix i doble baix. És l’antecedent directe del trombó de vares, únicament es diferencia per el menor diàmetre de la campana i l'embocadura és més petita.
És un instrument aeròfon, de fusta, de llengüeta doble i tub sempre recte i de perforació en forma de con, avantpassat de l'oboè i del fagot. Va ser molt utilitzat a Europa des del segle XVI fins al XVII. Va tenir diverses dimensions i va formar una família de set instruments.
Té una sola membrana. És un instrument conegut en la música folklòrica de tota la península però fonamentalment a la gallega i a la portuguesa. S’utilitzava molt per acompanyar música instrumental de dansa tant a l’Edat Mitjana com en el Renaixement.