és una forma d'organització política històrica, amb un naixement concret, i a
més no és l'única que hi ha hagut
L'estat neix a l'Europa occidental, a partir del segle XIII, és a
dir, amb el prerenaixement.
El més habitual és que els reis vagin acumulant poder
enfront dels estaments, l'emperador i el papat
Fou, però, un procés variat (ja que va ser diferent en cada regne), complex (ja que les
noves institucions varen evolucionar sovinta partir d'antigues institucions) i lent (ja que, si
bé l'origen de l'estat es pot situar entre els segles XIII i XVI, la seva configuració moderna
només anirà apareixent a partir del XVII i, en alguns casos, a partir del XIX).
El procés de consolidació del poder suprem dels reis (anomenats prínceps) en el lloc
de la poliarquia medieval i dels aspirants tradicionals a poder suprem (emperador i
papat) requeria una justificació. Podríem destacar, en aquest sentit, Maquiavel, Bodin i
Hobbes.
Maquiavel anuncia la unitat de l'estat, el
seu poder suprem absolut, el monopoli
de la força i del dret.
Bodin va justificar el poder hegemònic dels
monarques fundadors de l'estat. Va
justificar, doncs, el seu poder irresistible.
Hobbes (1588-1679) sosté que l'home, per naturalesa, es troba en un estat de guerra permanent. No té
seguretat física i té por. La força és la llei de la humanitat. Per això, els homes pacten un contracte segons
el qual renuncien als seus respectius poders i els atribueixen tots a un tercer. Aquest tercer és una
persona que els representa tots: el poder sobirà o estat. De l'estat de naturalesa, amb guerra permanent,
es passa a l'estat polític, en què les lleis donen la seguretat.
1.1.1. Característiques definidores
de l'estat
El que fa diferent l'estat són les notes definidores següents:
la secularització del poder
l'abstracció creixent del poder públic
la concentració del poder regulador
l'actuació de l'administració en interès general
el monopoli de la coerció legítima
una delimitació precisa dels límits del
territori amb fronteres.
Aquests trets definidors de l'estat permeten distingir-lo d'altres
formes d'organització política no estatals. N'agafarem només dos
exemples: la polis grega (l'abstracció característica de l'estat es veu
reduïda a la mida de la ciutat) i les societats feudals (El nivell
d'abstracció del poder no arribava fins a imposar una autoritat
reguladora única, sinó que hi havia una pluralitat de poders)
1.2. L'estat i el dret
1.2.1. L'evolució de la teoria general de l'estat
La doctrina o teoria de l'estat intentarà donar resposta a l'estat com un fenomen
global, i justificarà la seva progressiva independència de l'àmbit més general de la
filosofia. Per això, utilitzarà conceptes trets inicialment de les ciències socials i de
la història.
La doctrina orgànica (s.XIX): la teoria orgànica de l'estat va estendre la
juridicitat a l'estat i va posar fonaments al creixement posterior del dret públic
alemany.
La doctrina positivista del formalisme jurídic
La doctrina normativista
L'estat com una institució
La pèrdua d'importància de la doctrina sobre l'estat o l'estat accessori: Després de la Segona Guerra
Mundial, la teoria general de l'estat queda subordinada o bé és només un aspecte parcial dins de
l'estudi de la constitució. És una doctrina de l'estat sense l'estat, que concep el seu objecte d'una
manera reductiva.
1.2.2. La personalitat jurídica de l'estat
La personalitat jurídica de l'estat neix amb la doctrina de dret públic alemanya del s.XIX. L'estat té una personalitat
jurídica única, de manera que tots els poders són òrgans de la persona jurídica de l'estat. L'estat persona jurídica té
una finalitat diferent i superior als seus administradors. Els diversos òrgans exerceixen les funcions de l'estat, però
no tenen personalitat jurídica pròpia. Aquesta teoria complia una doble finalitat jurídica: d'una banda, se sotmetia el
rei al dret i de l'altra, es reduïa el parlament a un òrgan de l'estat, de manera que es garantia la supervivència del
principi monàrquic i dels poders del rei : el dualisme corona i parlament compartint la sobirania.
Als països anglosaxons, la personalitat jurídica es predica de les
institucions particulars: la Corona, el Parlament. En la tradició
continental, en canvi, la personalitat jurídica correspon a l'estat
central. És l'estat qui té una única personalitat jurídica que engloba el
conjunt d'òrgans de govern.
1.3. Els elements constitutius de l'estat
És tradicional definir l'estat per la conjunció de tres elements: el poder, el
territori i el poble.
El poder estatal sobirà
En l'àmbit exterior, el poder estatal no està sotmès a cap altra comunitat
política. L'estat és independent i té reconeixement internacional. En l'àmbit
interior, caldrà precisar qui té la sobirania. En els últims dos segles, hi ha
hagut una disputa constant per a determinar-ne el titular: estat absolut
(sobirania reial), estat liberal (sobirania nacional), estat democràtic
(sobirania parlamentària o popular): el poder
El poble
Un poble assentat en un territori es constitueix en comunitat política, s'organitza
com a estat. La nació és el conjunt de persones que constitueixen un poble i
s'organitzen com a comunitat política.
El territori de l'estat
En la teoria general de l'estat, després de l'Escola de dret públic
alemanya, el territori és l'àmbit espacial de la vigència del dret o poder
de l'estat. Hi poden haver canvis en l'extensió del territori causats per
múltiples factors: ocupació d'un territori que no pertany a cap estat;
cessió per acord (Hong Kong); adjudicació després de sentència
d'arbitratge internacional.
1.4. Forma d'estat i forma de govern
A aquest efecte, considerarem que les formes d'estat es refereixen als aspectes essencials en la
definició de l'estat: la titularitat de la sobirania. En aquest sentit, reduirem la classificació a estats
autoritaris i estats democràtics, en una línia semblant a la de Kelsen quan distingia entre autocràcia i
democràcia. Així, l'estat social i democràtic de dret serà la variant de la forma d'estat democràtic
reconegut en la Constitució espanyola del 1978.
En aquest sentit, es pot distingir entre una forma de govern parlamentària i una forma
de govern presidencial, en funció de com s'escull i de l'existència o inexistència de
responsabilitat política del president de la república davant el parlament. Un estat
democràtic pot ser, doncs, parlamentari o presidencial.
lluny de ser classificacions independents, la forma de govern és instrumental a la forma d'estat, ja que en
precisa el funcionament institucional.